Now that's love

...i sincerament la resta importa poc, oi?

Grans frases en anglès de la noia-drac I: describing myself

mmmmmm

"I wear an o'clock my grandfather gave me".

"(...) when somebody see at me at university, he sees a girl carrying an excursionist backpack full of books and lecture notes".

"I think sometimes (...)".

...i fins aquí la inauguració del nou apartat d'aquest bloc, Grans Frases en Anglès de la noia-drac, en el qual podreu comprovar com de divertides arriben a ser les coses que escric per als writings d'anglès. La meva Gran Frase favorita d'avui és "I think sometimes". Ningú més és capaç de pensar vegades!! Només jo penso vegades!! Encara que el "when somebody see at me" tampoc està malament XD, però aquesta errada no és genuïna, perquè és deguda al fet que vaig canviar "look" per "see" per no repetir-me i no em vaig fixar en la continuació.

Have a good day, partners!

De debò. A vegades lamento no poder ajudar. Poques vegades, perquè m'importen poques coses. Però de vegades lamento no poder ajudar.

Lamento no poder ajudar, però no puc ajudar perquè no es deixen. Per això ho lamento.

La vida és dura i algunes persones també.

Massa prejudicis... sé que no es pot evitar jutjar, però potser es pot evitar prejutjar.

Hi ha una cosa que no entenc, i és que depenent de la teva edat i el teu sexe i de la seva edat i el seu sexe, puguis o no ser amic d'un altre individu. Potser és veritat que la diferència a vegades és massa abismal com per comprendre a l'altre.

A mi m'encanta tenir amics molt diferents de mi. Omplen de color i d'interès la meva vida. Ja em diràs de què serveix una vida si no hi aprens res i si no hi corren altres personatges a més de tu.

Em pregunto de què punyeta faré el treball de Filosofia Contemporània I. Coi de treball. Examen d'aquí quinze dies.

Hauria d'estudiar àrab. Mola, és entretingut i Salze viu a casa meva (la gran majoria d'estudiants d'àrab del món em fotrien un clatellot si sabessin que no aprofito l'oportunitat que em brinda viure amb un nadiu).

En algun moment del dia hauria de fer unes quantes partides d'escacs contra la màquina. Diabòlica màquina, se n'hi escapen poques (i expressament). Acabo contra las cuerdas y entre la espada y la pared.

I això. Línies de pensaments varis.

Pastilles anti-malenconia, n'hi ha prou amb alguna algun dia,

...sempre que no se n'abusi i estigui així ben repartida.

I tanmateix res

El vent regala núvols, la tele canta anuncis de joguines cutres, el meu llit està desfet, la bateria de la càmera recarregada, la meva universitat s'ha convertit en un abocador públic, els gats han tret el càlid i flonjo pèl hivernal. Quan em sento l'apatia, compto els dies que queden per l'arribada de la dragona d'ulls verds. Ahir vaig dormir quasi tot el matí i quasi tota la tarda, a voltes fa falta hibernar del món, encara que sigui nedant entre somnis estranys, esgotament i sobredosi d'estufa. I després pastís. Rata del Desert ha canviat d'estil i vesteix amb una combinació de modern, elegant i informal que només pot ser obra de la genial ment d'Amazona. En un paper, algú va escriure uns versos maldestres, potser mentre s'avorria durant una classe, i després se'ls va deixar al calaix. Deien així:

No saber què et passa per dins i a penes

què et passa per fora. No saber.

Puc voler sense conèixer? Acaricio

l'abisme i em sembla suau?

He deixat de ser jo? Qui és jo?

No em preocupa, però qui ets tu?

I nosaltres? I tanmateix res

això és el que he de ser.

Ma non troppo,

i és veritat, hi ha pocs allegro con fuoco, i ja em sembla bé perquè aquests sempre duren poc. Trobo millor anar caminant per a poder apreciar tots els blancs diferents que els inuit descriuen, encara que això impliqui també haver de saborejar la merda abans d'escopir-la. Però no ho sé, potser es pot allunyar l'abisme, o donar-li menys importància, en favor de les coses bones. La felicitat té valor mentre sigui limitada, i mentre no sigui la prioritat. Llavors, quina és la prioritat? O millor... quina hauria de ser? A mi que no em vinguin amb històries: tota ètica té una norma, encara que aquesta sigui l'absència de normes. Potser així d'aquí poc llegiré algú que en va escriure una d'anarquista i hauré de publicar una altra entrada al blog explicant que vaig mentir, i com. No m'importa. Quantes vegades he mentit per ignorància? Quantes vegades he ignorat la meva ignorància? I diuen que el que compta és passar per aquesta vida essent bo. I que cadascú entengui 'bo' com li sembli millor. Es pot ser també un bon assassí, un bon genocida, un bon boig perillós, oi? I és veritat, hi ha pocs allegro con fuoco. Em sembla bé, no poden durar, no sense un andante de fons del qual venir i al qual tornar, no sense la serenitat d'un allegro ma non troppo. Per això em deixaràs i et deixaré, per això comencem a acomiadar-nos lentament, perquè si ens ho preguntessin diríem que no estem disposats a altra cosa que a caminar, però caminant no podem cobrir aquesta distància en tant poc temps. Vull caminar, passejar per l'existència. El preu és deixar marxar i deixar enrere qui no camini al meu pas. Potser la vida és un joc i un joc és quelcom molt seriós. Potser jugar no és moure a la babalà, ni actuar per por, ni deixar que decideixin per tu, ni controlar-ho tot, ni no arriscar. Potser és ma non troppo.

Sóc la que espera.

La que s'ha adonat que amb passes tan veloces no anava enlloc ni veia per on anava i de sobte ha tingut l'atreviment d'aturar-les. Inèrcia contra inèrcia. Nietzsche no s'ha aturat, ha seguit endavant i gola amunt i fora i s'ha desprès del tros de pulmó que ocupava. No és que respiri millor ni pitjor, només que ja no sento els pulmons, sinó tan sols l'aire corrent per la gola quan hi paro esment. Sóc la que espera. La que de vegades corre per agafar l'autobús i de vegades camina pausadament mentre observa com rugint el vehicle abandona la parada. La que truca a les portes tancades. Tu abans tancaves la porta, habibi, ara la deixes entornada. Sóc la que espera, la que ronda els barris deserts de nit en busca d'una brisa més lleugera de respirar. La que fuig del so de les seves passes, flotants en la ciutat fantasma. Sóc la que espera, pacient i impacient, la que viu i no viu, existència sense essència, essència sense existència, sóc la que espera i no pot esperar, la figura quieta en la riuada de figures que es mouen d'arreu cap a tot arreu, sóc la de la pregària on hi posa el teu nom, habibi. Perquè mai el vegis. Sóc la del somni del tacte dels teus dits amb els meus, enllaçats, la del somni on es pregunta què farà sense tu. Sóc la que espera i que aprèn a esperar. A esperar-te. Sóc la que t’espera, habibi, t’espera i et pensa, i lliura un bes al vent per a tu. Perquè així siguis qui siguis, estiguis on estiguis, un dia podràs trobar-me.