com dolça i perillosa: i a tu quina terra
et crida, quin mar? Quines muntanyes?
Quins vents escoltes? A quins vols
anar a trobar?
A tu quina terra et crida?
Em crida una illa
en una llengua incomprensible
que no havia sentit mai,
em crida una anciana ciutat
en hebreu, àrab i cristià;
em criden els llunyans boscos
on els indis caçaven somnis,
i un petit país que trontollà
sota la guerra quan jo
vaig dir d'anar-hi.
Ciutat-fortalesa inexpugnable,
ciutat sagrada, ciutat llunyana
dels grans arbres, ciutat
esclafada i bombardejada
que lluita per reverdir:
deixeu de cridar-me,
no atieu més
les ales que un drac
voldria tenir
per deixar d'ésser llangardaix,
ni el foc que no crema
en la seva gola,
ni els ulls que no veuen
perquè voldrien no tenir força
per veure com de llunyà
és el cel que podrien
arribar a sotjar.
I de nou:
a tu quina terra et crida?
El cel no serà menys ampli.
El vent no cessarà.
Els camins no s'esvaïran.
No es calmaran les onades.
No es fondrà la terra.
No deixaràs
de poder volar,
ni de voler saber,
no deixaràs de poder sortir
de la gàbia.
0 comentaris:
Publica un comentari