Menjar mandarines

amb el fins fa poc desconegut Rachmaninoff a les orelles. A fora el cel és clar i fa fred, però no massa. "T'explicaré, avui, un desig. Un de viu, un de poderós que m'assalta com si no provingués de mi —com fan tots els desigs que no han de ser: assetjar la fortalesa de la raó—, com si fos un exèrcit enemic. El desig de vegades és una serp, com la del llibre del Gènesi. Repta per terra i tu, filòsofa, sempre mires al cel i escoltes la música de les esferes i no el veus venir ni el sents enroscar-se als teus turmells ni en notes la verinosa mossegada. Fins que el verí no arriba al cor no l'intueixes, i fins que no és al cap no el perceps. Tu, filòsofa, miraves els estels i en calculaves distàncies i capacitat poètica quan et sorprengué el desig aferrant-te i obligant-te a capbussar-te en el món dels homes".

Dine on ashes

Someone is dining on ashes when he or she
is excessively focusing attention
on failures or regrets
for past actions.

Vosaltres, els que la gent suposa savis,

doctes, espiritualment superiors —vosaltres no m'heu de dir què he de fer, quin és el millor camí. Hi hagué una època en què confiava que sí, —era de sentit comú pensar que vosaltres, per la vida de contemplació, estudi i disciplina que dúieu —per la vida que dúieu, éreu millors que jo. Vosaltres els que us vestíreu de negre i us retiràreu, vosaltres els savis, vosaltres els doctes, vosaltres els que coneixeu —no coneixeu pas millor que jo, —no coneixeu en absolut. Vosaltres els paràsits de les ànimes febles i dels cors de fe senzilla —¿què m'heu de dir, a mi? ¿Quines lliçons m'heu de donar? Vosaltres els dreturers, els pensadors, vosaltresels casts, vosaltres els virtuosos —allotgeu serpents entre els vostres, n'atieu la fam i els enciseu amb música celestial perquè no mosseguin —però, ai las! Mosseguen! Els ensenyeu a mossegar-se a si mateixes —no obliden com es fa la mossegada verinosa, i afilen els seus ullals i llur verí clavant-los al seu propi cos —i quan ve la oportunitat, mosseguen a algú altre! Vosaltres els estudiosos —¿és que enteneu alguna cosa del que llegiu, —és que enteneu alguna cosa del que viviu? Vosaltres, els compassius, els altruistes —sabeu veure més enllà de vosaltres mateixos, i l'autocomplaença de "fer el bé"? Vosaltres els d'ànima bona, —sou capaços de comprendre, —de confortar tan sols un xic una ànima turmentada? Vosaltres els serens, els dominadors del cavall negre, —no heu aconseguit enfonsar una noia-drac, —un drac és un fill del cel i de l'infern, de la puresa immaculada i de l'abjecte pecat, —no és una simple serpent! Ell us esclafaria si hi tingués interès! Vosaltres els que escruteu l'intel·ligible, —no heu après a dominar el cavall negre, no heu après a conduir el blanc, —només heu après a desnodrir ambdós, i això és el que ensenyeu als vostres deixebles...vosaltres no sabeu ni donar la mà a una noia que ha caigut —només enfurir al drac —sí! Aquesta noia tenia mitja ànima de drac! Vosaltres el bons —quan se us coneix inspireu llàstima —quan intenteu capturar un drac, desdeny. Vosaltres el fills de Déu —quin pare tan magnànim deveu tenir! Vosaltres els humils —no hi ha cosa més patètica que un superbiós que, no podent ser orgullós del que és, en la impotència es disfressa d'algú de natural humil...— per què creieu saber com he de recórrer el meu camí? Per què creieu conèixer el meu camí —per què creieu que hi ha camí? Per què creieu que m'interessa el que em pugueu dir? No us he preguntat; ¿per què em parleu del que he de fer? Vosaltres els sans d'esperit —sou els més malalts! I creieu poder posar remei a la meva malenconia, a la meva insatisfacció, al meu avorriment, a la meva esquizofrènia intel·lectual? Vosaltres? Vosaltres els no-mentiders —us mentiu a vosaltres mateixos en el vostre cor, us mentiu entre vosaltres! Vosaltres m'heu de dir que he de ser honesta? Vosaltres m'heu de dir que he de tenir fe? Covards! Si sóc íntegra, no ho sóc per, per a, ni degut a vosaltres —més aviat malgrat vosaltres. El Déu que us poseu als llavis, si no sabés fer-ho jo —aquest Déu em guardés d'ara i per sempre de vosaltres!

La imatge de l'estudiant de filosofia

fent l'amor sobre l'escriptori, havent prèviament apartat llibres, apunts i plomes d'un cop de braç sense pensar en què ha llançat a terra. Del que empíricament ha tirat no gaire, i del que metafòricament ha fet no gens. O sí? No és banal, senyors. Vol dir que per un instant som capaços de tirar a terra d'una manotada les coses més elevades, intel·lectuals, eternes i immutables. Total, després encara hi seran: és el que tenen les coses eternes i immutables. Vol dir que la Veritat ens avorreix, les Coses en Sí no ens interessen i la Raó ens importa un rave, etc. I no es preocupin que quan reculli l'escampall de saber i filosofia del terra recordarà aquells moments i no li sabrà greu. La imatge és, of course, extrapolable al filòsof. I al teòleg: per què no? Com més sublim el saber a què es dedica, més potència té la imatge. Enllaçar sexe i filosofia vol una intel·ligència que fili prim i tingui bon gust estètic. Qui té i ha tingut sempre llibres i escriptori obsessivament ben ordenats, a imitació d'un Ordre elevat, etern i immutable té un problema de fòbia a la finitud i a la vida. Senyors, tenir l'escriptori ben ordenat és cosa bona, però haver-hi fet l'amor és cosa millor.

El blog està abandonat. Qui el desabandonarà?

...Aquell que el desabandoni / bon desabandonador serà. Jo recordo que tenia un blog on apuntava coses que de vegades eren interessants de llegir i tot. El meu cervell es va adaptar al format blog i se li anaven acudint coses a dir i fins i tot que algú se les llegia. Després Tumbaíto em va convèncer per passar-me al lado oscuro i el meu cervell es va adaptar al facebook, a produir frases sintètiques de coses que abans desenvolupava en forma d'article de blog. I com que al facebook tens la sensació de que et llegeix i et comenta més gent, i com que també és més fàcil pensar una frase que un article, el blog va quedar abandonat. Tot són etapes, senyors. No és que no hagi escrit; alguna cosa he escrit, però roman a la carpeta d'esborranys. Crec que ho publicaré, potser algú té alguna cosa a dir sobre el que vaig escriure. També li cal una renovació estètica. Dissenyar les decoracions d'un blog és divertit. Potser és hora de desabandonar el blog. Vejam què passa...