"Jamás menosprecies al Destino. / Él te reserva caminos / que nunca podrías imaginar". El Destí, senyors. La Moira. Em pregunto si podem viure sense. Necessitem desesperadament un guia, algú que decideix per nosaltres, algú a qui culpar de la nostra vida i la nostra mort. Necessitem un Fat, un llibre ja escrit que nosaltres acomplim sense poder fer-hi res. Necessitem fins i tot un Déu que se'ns endu, que ens crida a passar comptes, a la cua pel Judici Final. Necessitem almenys un τέλοϛ, una finalitat, un quelcom al qual tendim i vers el qual avancem, una realització de la nostra naturalesa. Necessitem com a mínim un objectiu, potser imposat, potser donat a escollir entre diversos de ja estipulats, en una mena de dictadura encoberta que vol dirigir la nostra existència —en un sistema. No suportem l'absurd. Si se'ns obliga a tolerar-lo, som capaços d'inventar qualsevol cosa, qualsevol cortina que el tapi, qualsevol ceguesa que ens permeti no veure'l, encara que pugui fer-nos-hi caure perquè no l'hem vist. El que Yuuko i Kimihiro varen comprendre no és només que tot té un preu o que la casualitat no existeix, sinó la força de l'ànima humana —no em refereixo a una força que pugui imposar-se al destí o eliminar l'absurd, sinó una força capaç d'entendre'ls.
0 comentaris:
Publica un comentari