va dir ell. Estàvem sols i asseguts al llit i mentre ho deia no em mirava als ulls. "Jo et convido a fer-ho", li vaig respondre. Em pregunto si el vaig entendre, i si em va entendre. El cap vol manar, però depèn del cor. El cor vol manar, però depèn de l'estómac. L'estómac és la metàfora de l'instint i tant la meva part racional com la meva part emocional en depenen, però volen dominar-lo. Seguir el meu instint... amb aquests altres dos que s'esforcen a parlar per sobre, em costa arribar a escoltar què em diu. No és que l'instint no parli clar: parla claríssim, inequívoc, inapel·lable. Però se li ha de prestar atenció. El cor se sol portar bé amb ell, i quan van parells, la meva racionalitat es rendeix als seus peus sens dubtar-ho ni un segon. Mentre que el cap ha de fer un gran esforç per dominar l'estómac, el cor el pot amansir amb facilitat. Em pregunto, per uns moments, si aquesta crida de l'instint que aquesta nit he sentit en somnis sortia directament d'ell o bé ha estat proposada pel cor que, dolç i seductor, l'ha convençut. Murri, l'instint em xiuxiueja que sí, el cor hi té alguna cosa a veure, però que el que em diu és fonamentalment del seu interès. Em diu que el cor és voluble, fràgil, que canvia com el temps de primavera: ara plou, ara fa sol... però ell, l'instint, és de fet el més ferm dels tres, el que més clar té el que vol, i el més savi —jo no sóc fill d'aquest cos i la seva educació, no sóc fill d'aquesta ànima i les seves vides: jo sóc més vell, sóc fill de tota la història de la teva raça, i de totes les races que la van generar... i en mi batega quelcom molt més ancià, quelcom que hi era al principi dels temps, que parla amb un llenguatge tan ancestral que ni jo, vell com sóc, puc entendre amb claredat. En mi batega sens pausa el que mou tot l'univers; quan jo naixí ell ja era ancianíssim i quan jo mori ell seguirà allí durant milions de milions d'anys més. El meu cor es retreu en la seva por, que arrossega des d'abans de néixer vés a saber per què. El meu cap entra en pànic perquè ja no pot preveure com seran les coses i, en venjança, se'm gira en contra: "tot això ho fas per... és despreciable... saps que no te'n sortiràs", el cor es defensa al·legant que fa el que ha de fer. L'instint riu, divertit per una batalla que fa segles que es coneix, i és com un germà gran que els esbulla els cabells i els diu: però si en el fons esteu ben d'acord, idiotes, i ben d'acord amb mi: la noia-drac ha de fer el que ha de fer. La noia ha après a escoltar el seu instint, i a seguir-lo; i assenteix. El drac sap que l'instint és savi, i assenteix. El meu cos és un puto camp de batalla, un maleït camp de batalla en plena guerra de trinxeres, però el meu instint ha parlat. La decisió està presa.
0 comentaris:
Publica un comentari