"Seguir el meu instint... potser ho hauria de fer",

va dir ell. Estàvem sols i asseguts al llit i mentre ho deia no em mirava als ulls. "Jo et convido a fer-ho", li vaig respondre. Em pregunto si el vaig entendre, i si em va entendre. El cap vol manar, però depèn del cor. El cor vol manar, però depèn de l'estómac. L'estómac és la metàfora de l'instint i tant la meva part racional com la meva part emocional en depenen, però volen dominar-lo. Seguir el meu instint... amb aquests altres dos que s'esforcen a parlar per sobre, em costa arribar a escoltar què em diu. No és que l'instint no parli clar: parla claríssim, inequívoc, inapel·lable. Però se li ha de prestar atenció. El cor se sol portar bé amb ell, i quan van parells, la meva racionalitat es rendeix als seus peus sens dubtar-ho ni un segon. Mentre que el cap ha de fer un gran esforç per dominar l'estómac, el cor el pot amansir amb facilitat. Em pregunto, per uns moments, si aquesta crida de l'instint que aquesta nit he sentit en somnis sortia directament d'ell o bé ha estat proposada pel cor que, dolç i seductor, l'ha convençut. Murri, l'instint em xiuxiueja que sí, el cor hi té alguna cosa a veure, però que el que em diu és fonamentalment del seu interès. Em diu que el cor és voluble, fràgil, que canvia com el temps de primavera: ara plou, ara fa sol... però ell, l'instint, és de fet el més ferm dels tres, el que més clar té el que vol, i el més savi —jo no sóc fill d'aquest cos i la seva educació, no sóc fill d'aquesta ànima i les seves vides: jo sóc més vell, sóc fill de tota la història de la teva raça, i de totes les races que la van generar... i en mi batega quelcom molt més ancià, quelcom que hi era al principi dels temps, que parla amb un llenguatge tan ancestral que ni jo, vell com sóc, puc entendre amb claredat. En mi batega sens pausa el que mou tot l'univers; quan jo naixí ell ja era ancianíssim i quan jo mori ell seguirà allí durant milions de milions d'anys més. El meu cor es retreu en la seva por, que arrossega des d'abans de néixer vés a saber per què. El meu cap entra en pànic perquè ja no pot preveure com seran les coses i, en venjança, se'm gira en contra: "tot això ho fas per... és despreciable... saps que no te'n sortiràs", el cor es defensa al·legant que fa el que ha de fer. L'instint riu, divertit per una batalla que fa segles que es coneix, i és com un germà gran que els esbulla els cabells i els diu: però si en el fons esteu ben d'acord, idiotes, i ben d'acord amb mi: la noia-drac ha de fer el que ha de fer. La noia ha après a escoltar el seu instint, i a seguir-lo; i assenteix. El drac sap que l'instint és savi, i assenteix. El meu cos és un puto camp de batalla, un maleït camp de batalla en plena guerra de trinxeres, però el meu instint ha parlat. La decisió està presa.

M'acabo de trobar el teu nom

al calendari del google, m'assenyalava el teu aniversari. L'he esborrat, és clar, i també el teu mòbil, que havia oblidat a la memòria del meu. Suposo que el que em passa és que vull recordar perquè sé que sóc la meva biografia, però el que ets fora del temps en què vam coincidir no m'interessa. Sonen els Ghymes. Ja he obtingut el permís de residència en aquest país estranger. És un radiant dimarts de tardor. Avui no tinc intenció de sentir-me sola. Avui ofegaré els sospirs respirant fondo aquest collons d'aire fred que em dóna vida i me la treu, aquest aire fred que tant m'estimo. A l'hivern, serà tan gelat que em provocarà aquella mena d'al·lèrgia al fred o com se digui, i caminaré exultant pels carrers amb el nas vermell i inflat, a estones protegit pel buff, agafat per les dues plaquetes de les ulleres fins que els sotracs del meu cos en caminar el facin relliscar avall. Ja puc treballar. Obriré un compte bancari, buscaré una feina, o dues, buscaré un ofici en el qual mai m'hagi imaginat, n'aprendré fins que el domini i sigui feliç duent-lo a terme. Quina d'aquestes feines per a estudiants mai se t'ha acudit de fer, noia-drac? Quina d'elles tems? Si el coratge no serveix per a formar-se, ¿de què serveix doncs, en el meu món tancat i barrat, en el meu món pacífic, capitalista, especialitzat? M'acabo de trobar el teu nom al calendari del google. A qui li importa el teu aniversari? A qui li importa aquest món? M'és igual l'esforç que hagi de fer; sortiré d'aquest món. Vagaré per totes les terres que acullin els meus passos fins que trobi el meu lloc, o fins que trobi que el meu lloc són molts. Deixaré enrera aquesta malsana malenconia, aquesta sensació de solitud. Jo també escoltaré les paraules del xaman i deixaré de viatjar en avió per percebre millor la terra: a la merda la velocitat i el "no perdre temps", jo vull percebre l'enormitat de la Terra amb el meu propi cos, no a través del d'un avió, que jo no sóc avió. Deixaré enrera la malenconia. Jo també somriuré, acariciant lleument el gallet, prement el canó contra la tossuda solidesa del meu ego, i dispararé.

Disfruta,

disfruta d'aquest esgotament que no creies que pogués augmentar. El teu cos avança pels carrers com una ànima en pena, el teu cos que ets tu, el cansament que ets tu. I tu camines i notes les vambes raspar-te les durícies dels peus a cada pas, aquell dolor que empeny endins, tan estrany, aquell dolor que et vols gratar però no pots, perquè el tens sota la pell. No has dormit bé, gairebé no has menjat, has dedicat el dia a forçar-te, a caminar amunt i avall, a dir-te: encara puc caminar més, puc no dinar, puc no beure aigua, puc dormir en un altre moment. Gaudeix, gaudeix del cansament que et travessa tots els membres, sembla que en algun moment hagis de perdre l'equilibri, sembla que en algun moment podries caure, però no caus, el teu cos resisteix i continua, pas rera pas, els teus ulls continuen mirant el teu voltant. El sol te'ls castiga, i també la pell, però recorres igualment la ciutat. La manca de son se t'estreny sota els ulls i empeny avall, com una petita gravetat. Disfruta, disfruta d'aquest estat que t'obre noves percepcions, que et fa flotar. I el dolor a l'isqui dret, la primera articulació a fallar sempre, amb aquell dolor tan particular, des que una vegada la vas fer cedir perquè t'hi vas recolzar durant moltes hores mentre treballaves dreta, als setze anys, i et va moure els ilíacs un centímetre. El dolor al sacre era tal que cridaves per a aixecar-te de la cadira. Una fisioterapeuta aragonesa te'ls va posar a lloc amb uns pocs moviments ben dirigits, però un temps després el dolor a l'isqui dret va aparèixer quan el forçaves massa. Tens el cap clar però flotes malgrat els cops del terra contra les teves articulacions. L'insome viu mig somniant i mig despert. Tanmateix, aquest esgotament i aquest dolor sempre t'han acompanyat en la vigília, mai en un somni. Continua el teu camí, noia que no és d'aquest món, continua duent amb tu aquests dos companys suaus i pesants. Els carrers són plens de gent que no existeix. No tens clar si tu tampoc. Posat el cas que estiguis morta i no te n'hagis volgut adonar, i la teva ànima vagi donant voltes a un cementiri creient que segueix la seva rutina de cada dia, ¿quina diferència hi ha entre estar viva i estar morta? Com podries comprovar que estàs viva? Com podries demostrar-te que estàs morta? El món et travessa com travessa aquest petit túnel sota la via de tren, de pedra i ple de graffitis. El petit túnel de pedra et travessa mentre el travesses, acollint-te com tu aculls el que perceps, fent-ne la teva realitat. Si no trobes la diferència entre estar viva i estar morta, potser és que és fina i sublim com el fil d'una teranyina. Compte que per no veure-la no la trenquessis, noia que no és d'aquest món, mitja ànima teva no pertany a aquest món. Compte, o ja no podries trobar-la mai.