noia-drac

"Seguir el meu instint... potser ho hauria de fer",

2011-10-23T08:06:00.000-07:00

va dir ell. Estàvem sols i asseguts al llit i mentre ho deia no em mirava als ulls. "Jo et convido a fer-ho", li vaig respondre. Em pregunto si el vaig entendre, i si em va entendre. El cap vol manar, però depèn del cor. El cor vol manar, però depèn de l'estómac. L'estómac és la metàfora de l'instint i tant la meva part racional com la meva part emocional en depenen, però volen dominar-lo. Seguir el meu instint... amb aquests altres dos que s'esforcen a parlar per sobre, em costa arribar a escoltar què em diu. No és que l'instint no parli clar: parla claríssim, inequívoc, inapel·lable. Però se li ha de prestar atenció. El cor se sol portar bé amb ell, i quan van parells, la meva racionalitat es rendeix als seus peus sens dubtar-ho ni un segon. Mentre que el cap ha de fer un gran esforç per dominar l'estómac, el cor el pot amansir amb facilitat. Em pregunto, per uns moments, si aquesta crida de l'instint que aquesta nit he sentit en somnis sortia directament d'ell o bé ha estat proposada pel cor que, dolç i seductor, l'ha convençut. Murri, l'instint em xiuxiueja que sí, el cor hi té alguna cosa a veure, però que el que em diu és fonamentalment del seu interès. Em diu que el cor és voluble, fràgil, que canvia com el temps de primavera: ara plou, ara fa sol... però ell, l'instint, és de fet el més ferm dels tres, el que més clar té el que vol, i el més savi —jo no sóc fill d'aquest cos i la seva educació, no sóc fill d'aquesta ànima i les seves vides: jo sóc més vell, sóc fill de tota la història de la teva raça, i de totes les races que la van generar... i en mi batega quelcom molt més ancià, quelcom que hi era al principi dels temps, que parla amb un llenguatge tan ancestral que ni jo, vell com sóc, puc entendre amb claredat. En mi batega sens pausa el que mou tot l'univers; quan jo naixí ell ja era ancianíssim i quan jo mori ell seguirà allí durant milions de milions d'anys més. El meu cor es retreu en la seva por, que arrossega des d'abans de néixer vés a saber per què. El meu cap entra en pànic perquè ja no pot preveure com seran les coses i, en venjança, se'm gira en contra: "tot això ho fas per... és despreciable... saps que no te'n sortiràs", el cor es defensa al·legant que fa el que ha de fer. L'instint riu, divertit per una batalla que fa segles que es coneix, i és com un germà gran que els esbulla els cabells i els diu: però si en el fons esteu ben d'acord, idiotes, i ben d'acord amb mi: la noia-drac ha de fer el que ha de fer. La noia ha après a escoltar el seu instint, i a seguir-lo; i assenteix. El drac sap que l'instint és savi, i assenteix. El meu cos és un puto camp de batalla, un maleït camp de batalla en plena guerra de trinxeres, però el meu instint ha parlat. La decisió està presa.

M'acabo de trobar el teu nom

2011-10-18T04:15:00.000-07:00

al calendari del google, m'assenyalava el teu aniversari. L'he esborrat, és clar, i també el teu mòbil, que havia oblidat a la memòria del meu. Suposo que el que em passa és que vull recordar perquè sé que sóc la meva biografia, però el que ets fora del temps en què vam coincidir no m'interessa. Sonen els Ghymes. Ja he obtingut el permís de residència en aquest país estranger. És un radiant dimarts de tardor. Avui no tinc intenció de sentir-me sola. Avui ofegaré els sospirs respirant fondo aquest collons d'aire fred que em dóna vida i me la treu, aquest aire fred que tant m'estimo. A l'hivern, serà tan gelat que em provocarà aquella mena d'al·lèrgia al fred o com se digui, i caminaré exultant pels carrers amb el nas vermell i inflat, a estones protegit pel buff, agafat per les dues plaquetes de les ulleres fins que els sotracs del meu cos en caminar el facin relliscar avall. Ja puc treballar. Obriré un compte bancari, buscaré una feina, o dues, buscaré un ofici en el qual mai m'hagi imaginat, n'aprendré fins que el domini i sigui feliç duent-lo a terme. Quina d'aquestes feines per a estudiants mai se t'ha acudit de fer, noia-drac? Quina d'elles tems? Si el coratge no serveix per a formar-se, ¿de què serveix doncs, en el meu món tancat i barrat, en el meu món pacífic, capitalista, especialitzat? M'acabo de trobar el teu nom al calendari del google. A qui li importa el teu aniversari? A qui li importa aquest món? M'és igual l'esforç que hagi de fer; sortiré d'aquest món. Vagaré per totes les terres que acullin els meus passos fins que trobi el meu lloc, o fins que trobi que el meu lloc són molts. Deixaré enrera aquesta malsana malenconia, aquesta sensació de solitud. Jo també escoltaré les paraules del xaman i deixaré de viatjar en avió per percebre millor la terra: a la merda la velocitat i el "no perdre temps", jo vull percebre l'enormitat de la Terra amb el meu propi cos, no a través del d'un avió, que jo no sóc avió. Deixaré enrera la malenconia. Jo també somriuré, acariciant lleument el gallet, prement el canó contra la tossuda solidesa del meu ego, i dispararé.

Disfruta,

2011-10-06T14:32:00.001-07:00

disfruta d'aquest esgotament que no creies que pogués augmentar. El teu cos avança pels carrers com una ànima en pena, el teu cos que ets tu, el cansament que ets tu. I tu camines i notes les vambes raspar-te les durícies dels peus a cada pas, aquell dolor que empeny endins, tan estrany, aquell dolor que et vols gratar però no pots, perquè el tens sota la pell. No has dormit bé, gairebé no has menjat, has dedicat el dia a forçar-te, a caminar amunt i avall, a dir-te: encara puc caminar més, puc no dinar, puc no beure aigua, puc dormir en un altre moment. Gaudeix, gaudeix del cansament que et travessa tots els membres, sembla que en algun moment hagis de perdre l'equilibri, sembla que en algun moment podries caure, però no caus, el teu cos resisteix i continua, pas rera pas, els teus ulls continuen mirant el teu voltant. El sol te'ls castiga, i també la pell, però recorres igualment la ciutat. La manca de son se t'estreny sota els ulls i empeny avall, com una petita gravetat. Disfruta, disfruta d'aquest estat que t'obre noves percepcions, que et fa flotar. I el dolor a l'isqui dret, la primera articulació a fallar sempre, amb aquell dolor tan particular, des que una vegada la vas fer cedir perquè t'hi vas recolzar durant moltes hores mentre treballaves dreta, als setze anys, i et va moure els ilíacs un centímetre. El dolor al sacre era tal que cridaves per a aixecar-te de la cadira. Una fisioterapeuta aragonesa te'ls va posar a lloc amb uns pocs moviments ben dirigits, però un temps després el dolor a l'isqui dret va aparèixer quan el forçaves massa. Tens el cap clar però flotes malgrat els cops del terra contra les teves articulacions. L'insome viu mig somniant i mig despert. Tanmateix, aquest esgotament i aquest dolor sempre t'han acompanyat en la vigília, mai en un somni. Continua el teu camí, noia que no és d'aquest món, continua duent amb tu aquests dos companys suaus i pesants. Els carrers són plens de gent que no existeix. No tens clar si tu tampoc. Posat el cas que estiguis morta i no te n'hagis volgut adonar, i la teva ànima vagi donant voltes a un cementiri creient que segueix la seva rutina de cada dia, ¿quina diferència hi ha entre estar viva i estar morta? Com podries comprovar que estàs viva? Com podries demostrar-te que estàs morta? El món et travessa com travessa aquest petit túnel sota la via de tren, de pedra i ple de graffitis. El petit túnel de pedra et travessa mentre el travesses, acollint-te com tu aculls el que perceps, fent-ne la teva realitat. Si no trobes la diferència entre estar viva i estar morta, potser és que és fina i sublim com el fil d'una teranyina. Compte que per no veure-la no la trenquessis, noia que no és d'aquest món, mitja ànima teva no pertany a aquest món. Compte, o ja no podries trobar-la mai.

M'agrada tenir força.

2011-09-27T11:41:00.000-07:00

M'agrada fer cedir la fina làmina metàl·lica de les llaunes, prement amb els dits per evitar que alguna de les puntes que es formen, doblegar-la fins que es troba amb si mateixa de l'altre costat, esclafar-ne després la part de dalt contra la de baix.. M'agrada partir la gruixuda xocolata negra després d'un instant d'empènyer amb les dues mans, buscant el punt en què les dues palanques es trobin i trenquin la rajola en dos amb aquell so sec i preciós. Fer mil bocins un glaçó entre els queixals. Rebentar-hi un gotim de raïm. Clavar els incisius a un pa que es comença a assecar però que encara no és prou dur com per a trencar-se, arrencar-ne un fragment, mastegar-lo fins que cedeix completament: clavar-los a una poma i separar-ne un tros, amb aquell so particular que fa. Esqueixar la carn, triturar els fruits secs, tot el que ofereix una mínima resistència, la mínima perquè fer-los cedir sigui un plaer. M'agrada rompre una branca prou gruixuda com per ser difícil de trencar, m'agraden els moments en què la meva musculatura es contrau, poderosa, batallant contra la solidesa de la branca. M'agrada llançar una ampolla contra una paret, sentir l'ímpetu que li he transmès, el minúscul decalaix entre el so i la imatge de mil bocins de vidre. Estavellar una tassa de ceràmica contra el terra. Si no ho heu fet mai, això, ho heu de provar almenys una vegada. I els sons... els sons dels enllaços entre molècules separats, trencats per la força, són tots molt especials. M'agrada sentir tot el meu cos en tensió quan pujo a un arbre, les meves extremitats agafant-s'hi desesperadament, els meus pulmons respirant, el meu cor accelerat, la major pressió en tots els meus vasos sanguinis. Agafar una pedra d'aquelles que em costen d'alçar, però que puc alçar, i llançar-la amb tot el meu ímpetu. Moure un barril ple. Empènyer un moble gran contra la considerable fricció de la seva base amb el terra. Agafar-me a un mur de formigó, dur i quadrat, i pujar-hi únicament a força de braços, notar realment que és la resistència del formigó la que em permet efilar-m'hi. Com la terra que em retorna la força del meu propi cos, empenyent-me al seu torn, i així hi puc córrer, a força de patades ben dirigides. Com les roques que no cedeixen a la força de la meva esquena, i així les puc escalar. És poder trencar altres cossos, i poder resisitir-ne la força sense trencar-me, el que fa el meu cos sòlid, existent. És el meu lloc en la meva família, en la meva societat, entre els meus amics, és el respecte, la consideració, el meu nom propi, el llenguatge, el pensament el que conforma de la manera més primordial la meva existència? No. És la meva força física, el meu poder entès com a força física, com a capacitat del meu cos d'oposar-se als altres, de trencar-los, de resistir-hi. És com si el meu poder físic fos la base primordial i irrefutable de la meva existència.

Requiem

2011-05-11T13:35:00.000-07:00

Machado sobre el cor:

tras el pavor de morir

está el placer de llegar;

Martí i Pol a l'esquena, m'omple sencers els pulmons:

No sóc jo

qui creix, sinó el desig

de sobreviure

i un cop buit de mots

resto expectant

i se m'adorm el temps

a la mirada.

No canten ells, ara. Ressonen dins meu les harmonies de Mozart. Ressonen dins meu les seves paraules. Ho vaig entendre bé? Vaig entendre bé el que em va dir? Estic entenent bé? Estic interpretant bé? Ressona dins meu l'eco del fracàs, la rendició davant l'evidència que la raó em descriu, davant de la sobtada claredat que em treu de la incomprensió: ara ho entenc tot! Entendre les coses no és sempre agradable. Entendre les coses és una merda. Entendre les coses és una putada. Però sóc jo qui va escollir el saber per sobre de la felicitat. Sóc jo, qui no hi pot fer més. És el meu cervell, que s'obsessiona a intentar entendre-ho tot, tot, tot. És el meu cervell, que va reunint detalls i busca desesperadament d'encaixar-los en una hipòtesi que tingui sentit, és el meu cervell que no pot evitar observar i deduir, observar i deduir; observar, provar totes les maneres possibles d'encaixar les peces que té, posar-hi les que falten, construir tots els possibles edificis que s'aguantarien sobre aquella base, ordenar-les de més a menys probables, i de menys a més agradables. Quina de les meves cares em fa més mal? La depressiva, l'obsessiva-compulsiva, la passivo-agressiva, la paranoide, l'esquizoide, l'esquizotípica, la límit, l'evitadora? Quina? La casualitat no existeix, en absolut; totes les persones fan el que fan per un motiu, i totes s'equivoquen quan no tenen control sobre els propis mòbils. Tothom es posa en evidència en un moment o altre; els coratjosos no temen mostrar-se a la primera, i fiquen la pota més, o més vegades. Els covards i els orgullosos temen, però un dia o altre cometen un error. Jo m'he equivocat, però he tingut coratge. Que em vingui qui vulgui a dir-me el que vulgui; els tombaré a tots d'un sol cop perquè a més de coratge tinc força: sóc la noia-drac. Aquest cervell meu que no pot no pensar, aquest meu no poder meditar. Aquest cervell meu que no es pot aturar, aquest cervell insomne incapaç de descansar. Sóc jo qui canta en la nit, rompent brutalment el silenci, i no canto: crido; sóc jo el crit que esquinça aquest serè mantell d'estels, de dalt a baix, d'un sol llarg i brutal esqueix:

La pluja mussita

músiques tristes,

ai de mi si fossin

la meva elegia.

No tinc por de morir:

tinc por de no haver viscut.

No tinc por de morir. Tinc por de no haver viscut. Tinc por de no haver viscut. Tinc por de no haver viscut.

El món se m'escolava,

2011-05-10T08:23:00.000-07:00

em sentia molt, molt separada del terra que, ferm, pressionava cap amunt contra els meus peus que el pressionaven cap avall. Sempre m'ha fascinat pensar que atrec a la Terra de la mateixa manera que la Terra m'atreu a mi. És una d'aquestes coses que sé però no em crec. Aquells moments en què la teva consciència s'escapa del teu cos i el teu cos, desesperat, no la deixa marxar del tot: no em deixis, no deixis de viure dins meu, o deixaré d'existir!... El sotrac d'adrenalina que hem tingut tots alguna vegada en el terreny entre el son i la vigília, havent sentit de sobte que quèiem en el buit, que la nostra consciència es llançava a l'abisme, oblidant enrere el cos on va néixer, el cos que l'acollia. El cos que, en un accés de pànic, la crida de retorn abans de perdre-la definitivament. La consciència que, en un accés de pànic, retorna de cop en la sotragada que ens desvetlla bruscament. El món se m'escolava, em sentia molt, molt separada de la realitat que, ferma, pressionava contra la meva pell i els meus sentits, i la meva pell i els meus sentits pressionaven contra ella. Sempre m'ha fascinat pensar que faig la realitat de la mateixa manera que la realitat em fa a mi.

Pierre-André

2011-04-20T12:39:00.000-07:00

Quants anys duc ja amb la nostàlgia que vas deixar dins meu? Tu vas deixar la teva nostàlgia en mi. Recordo com et vas acostar a mi, primer et considerava un pesat. Però tu vas seguir apareixent vora meu. Jo no et necessitava, en el fons ja era la solitària, malhumorada i tallant persona que, entre altres, sóc ara. Ni per un moment vaig imaginar el que passaria després, ni molt menys el que em passaria. És possible que al principi em dediqués a dir-te a la cara que eres un pesat i que fotessis el camp i em deixeissis tranquil·la. Però tu no et deixaves acovardir per la meva mala jeia. Avançaves en la cua de nois i noies excursionistes per arribar on era jo, que tenia un bon pas. Tu també el tenies. Eres al meu costat als descansos i parlaves amb mi. Et vaig anar acceptant, fins que era natural que anéssim junts aquí i allà. No sempre; respectaves el meu espai, que sé que és gran i difícil de franquejar. Et recordo parlant del teu pare... Et recordo a la pista de gel: "Em concedeixes aquest ball?", aquell moment va ser el moment en què et vaig començar a estimar, però jo no me n'adonava. No me'n vaig adonar fins quan ja era massa tard.

Tu vas deixar la teva nostàlgia, la nostàlgia dels teus ulls bruns, en el meu cor —eren bruns els teus ulls, o s'ho inventa la meva memòria? És Fabrizio de André qui em desperta ara l'enyorança, però durant tots aquests anys ha ressorgit diverses vegades, dolça com tu, trista com tu, bella com tu, però tu ja no hi eres. Tants anys trobant-te a faltar, tants anys pensant: fes el que puguis per localitzar-lo, vés a buscar-lo, vés a buscar-lo... però, finalment, mai ho he fet de debò... entre les firmes en el llibret de cançons de les colònies la teva no hi era, no hi havia cap adreça, cap manera de tornar-te a dir res, cap manera de tornar-te a veure. Ja sé que tampoc ho vaig intentar gaire... com més anys passen, més fora de lloc em sembla anar a buscar-te; com més anys passen, més m'adono que l'únic que he de fer és anar a buscar-te, només per explicar-te que ho vas aconseguir, que em vas conquerir, i que et vaig estimar. Però tu vas pensar que no... i et vas allunyar abruptament de mi. Jo no vaig entendre res; ho entenc ara, però no llavors. L'últim dia, abans de marxar, volia anar a buscar-te i abraçar-te. Vas passar parlant en francès amb la teva mare, i jo no em vaig atrevir a caminar cap a tu, a fer el que el cor, desesperat, cridava que fes: dur-te camí enllà fora de totes les mirades i abraçar-te. No volia res més. Era el que havia de fer. Però no ho vaig fer. I tu vas pensar que jo no t'estimava. I jo vaig pensar que tu no m'estimaves. I no ens vam veure mai més.

Recordo el moment en què algú em va dir que estaves a la borda i que no estaves bé. Jo què sé què em van dir, només en recordo una frase: "però aquest noi t'estima!". No vaig entendre què significava allò. Vaig foragitar als curiosos i vaig entrar. Eres sota la taula, abraçant-te els genolls. No sé què et vaig dir, suaument, i et vaig estendre la mà... me la vas donar. El moment màgic en què les mans es troben. No oblidaré mai aquell moment; el seu record m'assalta dolçament de tant en tant... han passat deu anys, deu, i encara conservo en mi el moment en què et vaig donar la mà i tu la vas agafar. Però no et vas atrevir a dir-me què et passava, i jo no em vaig atrevir a preguntar-t'ho... recordo perfectament el moment en què un dels dos havia d'haver parlat, però no ho vam fer. Aquell silenci... i després et vas allunyar de mi. Suposo que per no fer-te mal. Quan jo ja era teva, tu te'n vas anar, sense arribar a saber-ho mai... per què? Per què vas abandonar quan finalment m'havies conquerit? Perquè és el que vas fer: a poc a poc, conquerir-me, fins que el meu cor va ser teu... i llavors el vas deixar, vas anar-te'n; només hi restà la teva melangia, la dolça melangia de la teva mirada, de la teva ànima. La duc dins com un tresor, i ella em duu pels senderols boscans i pels carrers de les ciutats, em duu a la cerca de tu, sabent que no et trobarà, però no pot evitar buscar-te.

I et busco en cada home, t'enyoro i t'espero en cada un d'ells. Encara que mai t'hi trobi. No puc fer altra cosa. Potser com per posar remei a aquella vegada en què no hauria hagut de callar, parlo a cada home en el qual t'he trobat. En uns he trobat la teva dolcesa, en d'altres la teva mirada bruna, o el teu somriure, o la teva intel·ligència, o les cascades de paraules i alegria que mai se t'acabaven. M'he declarat a tots i cada un d'ells, sense excepció; no he callat mai més, no callaré mai més. Un violinista brillant, un professor amb somriure de llop, un cavaller de l'Aràbia, un príncep vestit de negre, un tauró dels grans oceans, un home-guineu tocat de l'ala. A tots. No he tornat a callar... potser perquè et veia en tots ells, i els he parlat esperant que tu em sentissis, que sentissis que et deia que t'estimava. Que t'estimo, que duc la teva nostàlgia dins meu com un tresor, i deixo que ella em dugui pels senderols boscans i pels carrers de les ciutats, que em dugui a la cerca de tu, sabent que no et trobarà. Però no puc evitar buscar-te.

El primer de tot és aconseguir una ampolla de Macallan.

2011-03-27T10:42:00.000-07:00

Potser un dels dos s'escaparà un moment a comprar-lo, o el farà desaparèixer del celler de la família: és per a una bona causa, cal salvar el món de la ignorància, cal arribar al fons de la qüestió. Sobre la taula col·locarem suaument un parell de gots dels de whisky, d'aquells que assenyalen la línia de la ració perfecta. En una taula, una cadira davant de l'altra, un got davant de l'altre, l'estilitzada ampolla en un costat i equidistant dels dos vasos. Esperarem a que caigui la nit tot fumant en silenci a la terrassa. Esperaran també les espelmes, noves i blanques, fitant-nos des de la taula. El capvespre serà bell, presidit per Venus l'Última i Primera, estel del vespre i del matí, i canviarà el color dels arbres. Quan no se sàpiga si és més de dia que de nit o més de nit que de dia, exhalarem l'última calada, entrarem, encendrem les espelmes i seurem un davant de l'altre. L'ampolla de Macallan serà oberta, i el whisky servit per l'amfitrió fins a la línia de la ració perfecta. El tret de sortida: el dringar d'un got contra l'altre, el primer glop del líquid ambre, la primera mirada als ulls, les primeres paraules del convidat. El duel ha començat.

Primavera

2011-03-22T13:28:00.000-07:00

Ja és aquí, amb la seva bogeria de dies de sol i dies de pluja frenèticament intercalats, i a mi el cap m'explotarà. Aquest mal de cap és molt adequat per a escriure veritats: en el dolor de vegades despunta una estranya lucidesa i de sobte el món s'obre clar i cristal·lí davant el teu pensament. La resta d'estona és tot més aviat lentitud, caminar prudentment en la densa boira, entrepussar igualment. Hi ha persones que no poden evitar donar-se quan escriuen. Escriuen el que són: s'escriuen... no poden evitar bolcar una part d'ells en el que fan. De fet, això passa a tothom, més o menys, així o aixà. En la societat de la vigilància tothom vol amagar-se més que mai darrera una cara de pòquer, però un bon observador pot veure moltes coses. No podem evitar mostrar-nos, i això ens molesta, i ens molesta que els altres ens vegin... societat de la vigilància, societat de la desconfiança —i se suposava que amb la vigilància havíem de sentir-nos més segurs. Però només hem potenciat la por i la desconfiança. La panique organizée, que diu Louis Chedid en el seu Le cha-cha de l'insecurité. Reverberen les notes d'aquesta cançó en la nebulosa que és el meu cap. Avui res està clar; només vagament percebo la certesa que realment tot està molt, molt clar, just davant dels meus nassos.

Imagineria musical

2011-03-18T10:12:00.000-07:00

Ressonen al meu cap els acords d'una cançó que vull oblidar. De vegades és fotut tenir aquesta ràdio musical al cap les vint-i-quatre hores —desvetllar-se diverses vegaes durant la nit i sentir la mateixa cançó cada vegada. O realment només una? Sembla que tornar a somniar de nou pot impedir recordar quan et llevis. Et despertes sobresaltat, escrius un poema, t'estires de nou, el teu cor es calma i et lliures a Morfeu altra vegada. L'endemà hi ha sobre l'escriptori paraules que no recordes escrites amb la teva lletra i no comprens què hi fan allí. Tothom té sempre una banda sonora ficada al cervell, ocupant una de les poques línies de pensament disponibles? Tothom oblida que ha escrit un poema entre cicle i cicle del son? Tothom cerca de plantar cinc mil roses en un mateix jardí però no troba el que busca. Tothom pensa i es pregunta. Tothom somriu i plora i fa l'amor. Tothom pateix i lluita i perd i és vencedor. Tothom es creu singular, únic i irrepetible. Tothom es creu separat de tothom. Tothom viu tal com visc jo.

El de los boleros

2011-03-14T09:00:00.000-07:00

Hoy, precioso día de lluvia. La soledad me llama y su llamada es dulce de terciopelo, ¿cómo no acudir? Comparezco ante ella también cuando su grito es duro y cortante. ¿Cómo no acudir? En el autobús largos boleros tristes. Grandes nubes navegan lentamente por un mar que es cielo y escollan en las montañas. Luis Miguel, el de los boleros. No te amo, no te odio: soy libre, y libre romperé las nubes, y la tierra, y los mares. Mi dolor de cabeza y largos boleros tristes. Si alguna vez pensé que te quería, me equivoqué. A veces la nostalgia es azúcar glacé: una fina capa blanca sobre el alma morena. A veces es clara como agua de manantial. Muere San Juan de la Cruz en Úbeda, pasan doscientos ochenta y ocho años, nace Albert Einstein en Ulm, cuatro años después muere Karl Marx en Londres, pasan ciento cinco años, nazco, pasan veintitrés años, es hoy. Esta tristeza de humo de incienso, de vela que se consume. A veces la tristeza hace más pura el alma.

Disco-bus

2011-03-12T05:04:00.000-08:00

L'autobús de tornada d'un quart de vuit dels divendres a la tarda és la canya. És un coi de cotxe dels més arrodonits i còmodes de la flota que comença a caure a trossets i que es veu convertit en una discoteca amb rodes que travessa comarques a cent deu per hora. Música comercial a tot drap, veus animades, crits, riures: hom comença la festa a l'autobús, arriba a casa, es dutxa i es canvia, sopa i continua en alguna altra discoteca. Quan a la segona parada els de Medicina s'uneixen al disco-bus, l'alegria esdevé màxima. El meu peu es mou al ritme d'aquesta música que, fins fa molt poc, hauria qualificat d'estúpida i molesta; mentre la vitalitat i la diversió d'aquella colla de quasi-adolescents comença a calar en el meu ànim. Els murs que abans ho impedien van ser trencats a uns quants quilòmetres lluny d'aquí, seguint la costa mediterrània, per uns joves com aquests, capaços de ballar de la posta de sol fins a l'alba. Murs que havien estat erigits una nit de colònies, quan jo tenia onze anys, i reforçats ultra mesura durant els sis anys següents. Com pot una nit ensorrar una feina d'anys? Sigui com sigui, pot i en aquest cas, millor per a mi. Em fascina la vida, em fascina la capacitat humana de viure-la. Em fascina la capacitat de divertir-se dels infants, i dels que conserven d'alguna manera ànima d'infants. Em fascinen els nens jugant pels desangelats parcs de la ciutat fantasma. Els adolescents ballant i fent sexe en una nau industrial. Els joves que beuen, fumen i parlen, un davant de l'altre, durant tota la nit. Els adults que ja han explorat les seixanta-quatre maneres de fer l'amor i s'estimen magistralment en les seves set preferides. Els avis que es donen la mà i passegen al sol. Em fascina la capacitat humana de no témer l'abisme, de gaudir, de burlar-se de Cronos. Molt s'ha esdevingut, molt des que vaig néixer perquè arribés a veure el que ara veig. També jo he anat aprenent a burlar-me de Cronos.

El que Yuuko i Kimihiro varen comprendre

2011-01-05T05:07:00.000-08:00

"Jamás menosprecies al Destino. / Él te reserva caminos / que nunca podrías imaginar". El Destí, senyors. La Moira. Em pregunto si podem viure sense. Necessitem desesperadament un guia, algú que decideix per nosaltres, algú a qui culpar de la nostra vida i la nostra mort. Necessitem un Fat, un llibre ja escrit que nosaltres acomplim sense poder fer-hi res. Necessitem fins i tot un Déu que se'ns endu, que ens crida a passar comptes, a la cua pel Judici Final. Necessitem almenys un τέλοϛ, una finalitat, un quelcom al qual tendim i vers el qual avancem, una realització de la nostra naturalesa. Necessitem com a mínim un objectiu, potser imposat, potser donat a escollir entre diversos de ja estipulats, en una mena de dictadura encoberta que vol dirigir la nostra existència —en un sistema. No suportem l'absurd. Si se'ns obliga a tolerar-lo, som capaços d'inventar qualsevol cosa, qualsevol cortina que el tapi, qualsevol ceguesa que ens permeti no veure'l, encara que pugui fer-nos-hi caure perquè no l'hem vist. El que Yuuko i Kimihiro varen comprendre no és només que tot té un preu o que la casualitat no existeix, sinó la força de l'ànima humana —no em refereixo a una força que pugui imposar-se al destí o eliminar l'absurd, sinó una força capaç d'entendre'ls.

Menjar mandarines

2010-12-26T09:17:00.000-08:00

amb el fins fa poc desconegut Rachmaninoff a les orelles. A fora el cel és clar i fa fred, però no massa. "T'explicaré, avui, un desig. Un de viu, un de poderós que m'assalta com si no provingués de mi —com fan tots els desigs que no han de ser: assetjar la fortalesa de la raó—, com si fos un exèrcit enemic. El desig de vegades és una serp, com la del llibre del Gènesi. Repta per terra i tu, filòsofa, sempre mires al cel i escoltes la música de les esferes i no el veus venir ni el sents enroscar-se als teus turmells ni en notes la verinosa mossegada. Fins que el verí no arriba al cor no l'intueixes, i fins que no és al cap no el perceps. Tu, filòsofa, miraves els estels i en calculaves distàncies i capacitat poètica quan et sorprengué el desig aferrant-te i obligant-te a capbussar-te en el món dels homes".

Dine on ashes

2010-12-20T02:52:00.000-08:00

Someone is dining on ashes when he or she
is excessively focusing attention
on failures or regrets
for past actions.

Vosaltres, els que la gent suposa savis,

2010-12-20T02:51:00.000-08:00

doctes, espiritualment superiors —vosaltres no m'heu de dir què he de fer, quin és el millor camí. Hi hagué una època en què confiava que sí, —era de sentit comú pensar que vosaltres, per la vida de contemplació, estudi i disciplina que dúieu —per la vida que dúieu, éreu millors que jo. Vosaltres els que us vestíreu de negre i us retiràreu, vosaltres els savis, vosaltres els doctes, vosaltres els que coneixeu —no coneixeu pas millor que jo, —no coneixeu en absolut. Vosaltres els paràsits de les ànimes febles i dels cors de fe senzilla —¿què m'heu de dir, a mi? ¿Quines lliçons m'heu de donar? Vosaltres els dreturers, els pensadors, vosaltresels casts, vosaltres els virtuosos —allotgeu serpents entre els vostres, n'atieu la fam i els enciseu amb música celestial perquè no mosseguin —però, ai las! Mosseguen! Els ensenyeu a mossegar-se a si mateixes —no obliden com es fa la mossegada verinosa, i afilen els seus ullals i llur verí clavant-los al seu propi cos —i quan ve la oportunitat, mosseguen a algú altre! Vosaltres els estudiosos —¿és que enteneu alguna cosa del que llegiu, —és que enteneu alguna cosa del que viviu? Vosaltres, els compassius, els altruistes —sabeu veure més enllà de vosaltres mateixos, i l'autocomplaença de "fer el bé"? Vosaltres els d'ànima bona, —sou capaços de comprendre, —de confortar tan sols un xic una ànima turmentada? Vosaltres els serens, els dominadors del cavall negre, —no heu aconseguit enfonsar una noia-drac, —un drac és un fill del cel i de l'infern, de la puresa immaculada i de l'abjecte pecat, —no és una simple serpent! Ell us esclafaria si hi tingués interès! Vosaltres els que escruteu l'intel·ligible, —no heu après a dominar el cavall negre, no heu après a conduir el blanc, —només heu après a desnodrir ambdós, i això és el que ensenyeu als vostres deixebles...vosaltres no sabeu ni donar la mà a una noia que ha caigut —només enfurir al drac —sí! Aquesta noia tenia mitja ànima de drac! Vosaltres el bons —quan se us coneix inspireu llàstima —quan intenteu capturar un drac, desdeny. Vosaltres el fills de Déu —quin pare tan magnànim deveu tenir! Vosaltres els humils —no hi ha cosa més patètica que un superbiós que, no podent ser orgullós del que és, en la impotència es disfressa d'algú de natural humil...— per què creieu saber com he de recórrer el meu camí? Per què creieu conèixer el meu camí —per què creieu que hi ha camí? Per què creieu que m'interessa el que em pugueu dir? No us he preguntat; ¿per què em parleu del que he de fer? Vosaltres els sans d'esperit —sou els més malalts! I creieu poder posar remei a la meva malenconia, a la meva insatisfacció, al meu avorriment, a la meva esquizofrènia intel·lectual? Vosaltres? Vosaltres els no-mentiders —us mentiu a vosaltres mateixos en el vostre cor, us mentiu entre vosaltres! Vosaltres m'heu de dir que he de ser honesta? Vosaltres m'heu de dir que he de tenir fe? Covards! Si sóc íntegra, no ho sóc per, per a, ni degut a vosaltres —més aviat malgrat vosaltres. El Déu que us poseu als llavis, si no sabés fer-ho jo —aquest Déu em guardés d'ara i per sempre de vosaltres!

La imatge de l'estudiant de filosofia

2010-12-20T02:36:00.000-08:00

fent l'amor sobre l'escriptori, havent prèviament apartat llibres, apunts i plomes d'un cop de braç sense pensar en què ha llançat a terra. Del que empíricament ha tirat no gaire, i del que metafòricament ha fet no gens. O sí? No és banal, senyors. Vol dir que per un instant som capaços de tirar a terra d'una manotada les coses més elevades, intel·lectuals, eternes i immutables. Total, després encara hi seran: és el que tenen les coses eternes i immutables. Vol dir que la Veritat ens avorreix, les Coses en Sí no ens interessen i la Raó ens importa un rave, etc. I no es preocupin que quan reculli l'escampall de saber i filosofia del terra recordarà aquells moments i no li sabrà greu. La imatge és, of course, extrapolable al filòsof. I al teòleg: per què no? Com més sublim el saber a què es dedica, més potència té la imatge. Enllaçar sexe i filosofia vol una intel·ligència que fili prim i tingui bon gust estètic. Qui té i ha tingut sempre llibres i escriptori obsessivament ben ordenats, a imitació d'un Ordre elevat, etern i immutable té un problema de fòbia a la finitud i a la vida. Senyors, tenir l'escriptori ben ordenat és cosa bona, però haver-hi fet l'amor és cosa millor.

El blog està abandonat. Qui el desabandonarà?

2010-12-20T02:21:00.000-08:00

...Aquell que el desabandoni / bon desabandonador serà. Jo recordo que tenia un blog on apuntava coses que de vegades eren interessants de llegir i tot. El meu cervell es va adaptar al format blog i se li anaven acudint coses a dir i fins i tot que algú se les llegia. Després Tumbaíto em va convèncer per passar-me al lado oscuro i el meu cervell es va adaptar al facebook, a produir frases sintètiques de coses que abans desenvolupava en forma d'article de blog. I com que al facebook tens la sensació de que et llegeix i et comenta més gent, i com que també és més fàcil pensar una frase que un article, el blog va quedar abandonat. Tot són etapes, senyors. No és que no hagi escrit; alguna cosa he escrit, però roman a la carpeta d'esborranys. Crec que ho publicaré, potser algú té alguna cosa a dir sobre el que vaig escriure. També li cal una renovació estètica. Dissenyar les decoracions d'un blog és divertit. Potser és hora de desabandonar el blog. Vejam què passa...

De religió i pedagogia

2010-10-18T06:02:00.000-07:00

I és allò que estava a missa i llavors el mossèn va dir que molta gent li deia que el mal al món és la prova que Déu no existeix i que ell els contesta doncs no, no existeix. Tenint en compte que el senyor mossèn supera la vuitantena d'anys, la cosa em sorprèn lleument i si no fos perquè ja parava l'orella —si no hi vas per escoltar el sermó del mossèn poca cosa més hi ha per fer, a una missa— hauria posat atenció llavors. Un mossèn que diu a un malalt terminal que vale, doncs Déu no existeix, i que es queda tan ample. Però a partir del moment en què el mossèn diu "i què n'hem tret, doncs, de creure que Déu no existeix?", el meu cap s'avança instintivament al seu argument i l'exposa per si mateix abans que el mossèn el digui. Em ve al cap el Pascal que deia que fos com fos era avantatjós creure en Déu i els medievals que solucionaven el problema del mal: "el mal esdevé sempre un bé més gran", "els designis divins són inescrutables", "Déu permet el mal perquè ens creà lliures". El de la llibertat, senyors, el Gran Argument que explica el Mal, és el que de manera ben simple exposa el mossèn als abnegats feligresos que l'escolten. Se m'acut allò de Kant a Què és la il·lustració? de que el mossèn de cara als fidels oferirà la doctrina que la seva institució li marca, per molt que no estigui d'acord en algunes coses; i que després en el nou —nou de la Il·lustració— espai de raó pública que li fou obert, de cara al "món dels lectors" serà crític amb la seva institució. "¡Razonad cuanto queráis y sobre lo que queráis, con tal que obedezcáis!".

Em ronda pel cap la qüestió sobre de quina manera necessitem la religió. És que sembla que sense una religió forta i convençuda aquí tot és dispersió, "falta de sentit", haver de passar el teu temps en lloc de viure'l, nihilistes i/o amargats i/o gent que no sap què fer amb si mateixa i la conseqüent proliferació d'invents curiosos amb nom guai que opositen a religió majoritària (vegeu Filosofía terapéutica a El café de Ocata) sense que cap acabi de passar, ni de bon tros, l'examen. Estan segurs, senyors, que existeix l'autèntic ateu? Algú que no cregui en res sobrenatural, en res superior. Pensava que sí però ara no ho veig clar. Em sembla endevinar en els que es declaren ateus un posposar l'assumpte. I posposar l'assumpte no fa ateu, sinó algú que ha decidit posposar l'assumpte. Algú indefinit —tant com odiem les indefinicions avui dia! Qui no hagi posposat l'assumpte i havent-hi reflexionat decideix que la seva postura és suspendre el judici és una altra cosa. Són els agnòstics i no han posposat l'assumpte, només el judici. I potser fan bé. De fet, sembla que encara no s'ha pogut refutar mai d'una vegada per totes l'argument escèptic, el "tot el que podem fer és suspendre el judici".

Ahir, després de la missa, inesperadament va anar a parar a les meves mans el rellotge que suposadament m'havia pres alguna idiota d'aquelles amb les que treballava. Després d'una llarga odissea de més de dos anys que arribà fins al sud d'Alemanya, retorna per casualitat al seu legítim propietari i em sento satisfeta d'haver dit al meu avi "he perdut el rellotge" en lloc de "m'han robat el rellotge". Als vint anys jo encara mantenia, malgrat que per obligació moral i a contracor, alguna mena de confiança en la humanitat. I els confesso, senyors, que encara la mantinc. I ja no a contracor. Potser és això el que em capacita per a ser professora de filosofia. Se'm fa evident que, per a ser professor, cal tenir i no perdre mai una certa ingenuïtat.

De la mort a l'instant. Divagacions vàries

2010-10-12T04:12:00.000-07:00

La mort. Jo tinc sort i em visita de tant en tant, acostant-se'm gradualment, però sempre passant de llarg. La mort. La mort d'una persona estimada canvia quelcom en la mirada del que resta viu. No sé ben bé com. Potser simplement varia el color de l'iris. Però canvia la mirada, la transforma radicalment. No vull dir que deixi una mirada trista o els ulls vermells de plorar. No, no em refereixo a això. Però la mirada de qui ha perdut el jove company de camí és diferent. L'he vista en algunes persones. És més fosca, més dura, més viva i més poderosa. Se m'escapen els mots en intentar descriure-la: cap d'ells se sent capaç, ni que els combini. Fugen corrents, intentant eludir tal responsabilitat, sigui com sigui.

* * *

L'últim va ser el meu avi. Morint-se la va liar parda, que és el que passa quan ets l'únic pilar de diverses coses i un bon dia desapareixes. Però ho havia deixat tot el més correcte possible. Estic orgullosa del meu avi. Tampoc era culpa seva haver de posar límits, frenar i conduir a qui no era prou sencer per conduir-se sol. Quan vaig fer vint anys em va regalar un rellotge. Va dir que, fins que pogués, regalaria un rellotge pels vint anys de cada nét. Sembla que una idiota em va robar el meu quan treballava a la fàbrica. Recordo que vaig anar a trobar l'avi i li vaig haver de dir que havia perdut el rellotge que m'havia regalat. No vaig dir que me l'havien robat, ves què, si jo hagués estat menys innocent hauria vist clarament la classe d'estúpides i envejoses gallinotes que treballaven a la mateixa nau que jo. Un temps després l'avi em va dir que l'acompanyés a comprar un altre rellotge, i així va ser. Era igual que el d'abans, però de color vinós, violeta i negre en sublim combinació amb el platejat. És el que sempre duc al canell, el que gustosament consulto sempre que em demaneu hora, perquè tots me la demaneu a mi degut a que no en porteu, de rellotge, i a mi mai em molesta donar un cop d'ull al meu i informar-vos-en.

* * *

El temps. "Dos anys no són res". Ho són? Serà certa aquesta sensació de que, com més edat tens, menys contingut tenen els anys? Fins al moment en què dos anys no seran res, perquè res canviarà en dos anys. O en cinc. O en deu. Deu anys duent la mateixa vida, fent les mateixes coses i pensant el mateix. Em pregunto què és més valuós: si haver canviat de parer en dos anys o no haver-ne canviat. Depèn, oi? Tot depèn. El temps. El Cronos aquell, en el qual som i, per tant, contra el qual no podem lluitar —no sense deixar de ser, o de ser com som, en tot cas. El Cronos aquell: pare que devora els fills. No senyors, no podem lluitar contra el Cronos, no passem de l'intent. Qui no pot canviar-ho en essència pot provar de canviar-ho en aparença però ja se sap, en el fons a ningú li va, això de l'aparença. Vull dir que el que voldrien és mantenir-se joves tant en essència com en aparença, vull dir que forçosament un dia o altre s'han d'adonar que semblar jove no és ser-ho. És estúpid pretendre que quelcom que no t'agrada no existeix? Pretendre que el pas del temps no existeix —la xifra de corrupció dels cossos, que deia el filòsof. Pretendre que en tu no es dóna aquest pas del temps. Creieu, el que sou joves com jo, que no temeu el pas del temps? D'una manera especialment ingènua, el joves vivim com si mai haguéssim d'envellir i mai haguéssim de morir. Potser preferim el morir a l'envellir. Vés a saber. Un dia, un filòsof va preguntar a la seva filla de deu anys què era el temps. La nena respongué: "el temps és allò que passa".

* * *

I l'instant, la porció de temps fora del temps, la que no és mesurable? Deu ser l'instant la única manera que tenim de vèncer a Cronos. Per uns instants, és clar. Però com que són fora del temps, tampoc ningú pot dir, és clar, que hagin estat llargs o curts.

Perduda i sense entendre res.

2010-10-10T13:46:00.000-07:00

Perduda. El món se li llança al damunt, com en aquesta simfonia de Dvorák. Von Karajan no sempre li ha fet el pes, però ara mateix Von Karajan no existeix, ni l'orquestra. Ni Dvorák. No han existit mai. ¿Són tots una mena de missatgers d'alguna cosa que els supera i sobrepassa, però que d'alguna manera ells van poder copsar? Recorda les paraules d'un director d'orquestra, amb qui va tenir la sort de coincidir uns anys: ell parlava d'un ordre de l'Univers, i de com aquest ordre es reflectia en la bona música. Anys i anys de direcció de desenes d'orquestres i centenars de peces musicals l'havien dut no només a pensar en aquest Ordre, sinó a saber reconèixer-lo. Potser tenia allò que els filòsofs en diuen coneixement estètic. Un colossal, fi, poderós coneixement estètic. Ell percebia el Bell i el Sublim, i magistralment els enllaçava. Els filòsofs són gent que no saben fer res bé. No saben construir, no saben produir. No saben crear una obra d'art, i davant d'una d'elles s'aturen, admirats, intentant entendre el que la resta sí que entenen. Saben quin és el problema del filòsofs, senyors? Que sempre volen entendre les coses d'una manera estranya i antinatural que, creuen, els permet explicar-les. Que són esclaus de la coherència, esclaus del propi sistema filosòfic. Que perden la realitat de vista amb l'afany de fer-la encaixar en el seu sistema filosòfic, sistema que explica el món i la realitat... Li cauen bé els que, com Sant Tomàs, de cop i volta volen cremar tota la seva obra. O els que no escriuen. O els que escriuen literatura. O música. O física teòrica. Li cauen bé els que li presenten la filosofia vestida d'alguna altra cosa. ¿Tenia raó el profe aquell que li cau malament i sempre li posa un vuit, i Newton ens deixà filosofia vestida de fórmula matemàtica? Quins collons... què passaria si intentés buscar una filosofia pura, nua? Trobaria alguna cosa? Què passaria si intentés buscar-se ella pura, nua? No es trobaria? Llavors, vejam... la filosofia és el fonament i principi, o una propietat emergent? Potser li passa com a l'Ordre de l'Univers: no és les coses i no seria sense les coses, però és en les coses. I llavors el silenci: aquell silenci d'entre el final de la simfonia i els aplaudiments. Sabíeu que Beethoven escrivia aquests silencis? A la partitura, als compassos finals. Compassos finals sense res més que silenci. Ell també era un dels que havien entès alguna cosa.

Gent rara

2010-09-17T07:46:00.000-07:00

Un nen d'uns vuit anys que no tenia cabell amb qui un dia vaig jugar al parxís. Tenia càncer i es va morir poc després, de grip, segons em van dir ja de més gran, però vés a saber. Es deia Marc. El cas és que no morí de càncer; l'havia quasi superat. Un home a qui anomenàvem "l'home del bosc" i ens explicava que si vols fer un ram més val que agafis només una branqueta de cada planta mentre fas camí que no pas deixar-ne una de pelada, i ens donava una llesca de pa de ral amb mel. Li dèiem Quimet, però crec que es diu Joan. Un noi violent de pertorbadors ulls blavíssims que era irracionalment agressiu amb els de la seva edat i els més grans, però defensor i amic dels més petits. Es barallava amb els nois més grans, tibava els cabells a les noies, llançava pedres, donava cops de peu i de puny, trencava vidres. Així s'obria camí. Només estimava els infants. Es deia Israel. Una noia que es passava pel forro les normes inventades per les nenes, segons les quals o eres com elles o no valies res. Menjava tomàquets per berenar, tocava el violoncel, proferia genuïns renecs de la catalana terra i duia roba de xicot. Un jove místic que menjava amanides amb palets xinesos, es quedava llargament aturat al mig del carrer mirant el cel, travessava la carretera tocant amb els peus només les franges blanques pintades sobre el quitrà i a mitja classe s'aixecava de la cadira i s'asseia al terra a mirar per la finestra. Es deia David. Una ex-nena prodigi del violí, dolça, intel·ligent, forta i bella. M'encantava escoltar el seu riure. Em trucava per telèfon i parlàvem una hora o més. Als divuit anys se'n va anar a fer un màster de concertista a Brussel·les. I un home que nasqué violinista, de peculiar intel·ligència, de gran paciència i admirable fortalesa. Una dragona d'ulls verds. Un director d'orquestra filòsof. Un filòsof pedagog. Un pedagog mestre. Un medievalista ateu. Un biòleg professor de llengües estrangeres. Un enginyer informàtic fill de l'Aràbia.

La meva definició de persona rara no rau tan sols en les estranyeses que pugui mostrar, la manera peculiar amb què pugui obrar o el seu aspecte extravagant. Rau sobretot en que tenen quelcom que no és gens comú, quelcom d'extraordinari, quelcom preciós que sé que no trobaré mai més en cap altre. Crec que en diuen "idiosincràsia". Però el que parlen així no tenen ni idea d'allò a què em refereixo. Ara, sóc més aviat de les que se'n va i els deixa parlar tant com vulguin. Pero que hablen lejos. Una també s'ha de defensar dels discursos que pretenen tenir un nom per a cada cosa.

Mirin, fer l'amor és bo i sa.

2010-09-11T13:08:00.000-07:00

Estimula l'enginy, la intel·ligència emocional, acadèmica, artística i de tota mena, millora els sistemes motor, endocrí, limfàtic, respiratori i sanguini, millora la nota mitjana acadèmica i el rendiment laboral, posa en forma els homuncles sensitiu i motor una cosa de no dir, esborra traumes, fa aprendre les llengües estrangeres tres vegades més ràpid, elimina el mal humor, mitiga l'insomni i el somnambulisme i cura els constipats. Qui digui que no és que no en té ni idea, esclar. Me n'alegro molt, jo, quan algú que em cau bé troba company/a sexual. M'alegro en especial per aquells amb tendències malenconioses, histèriques, suïcides o nihilistes, perquè els millora l'humor una cosa de no dir. Fer l'amor és una bona manera d'aixecar el dit del mig a l'Abisme, als estols celestials dels qual hauríem format part de no ser de Llucifer i a Cronos en persona, cosa especialment satisfactòria, treure la llengua al senyor Cronos. Oh, sí. Fer l'amor ens fa ser més joves, ens fa ser eterns, i el Cronos es posa verd d'enveja. Però ja se sap, és comprensible que Gea l'enviï a prendre pel sac només de veure'l, no mola que se't mengin els fills. I com que està tan vell, ningú en vol saber res. Això, Cronos és un vell amargat que ens té ben collats però de tant en tant ens n'escapem alegre i feliçment i llavors s'amarga encara més. Ell acabarà amb nosaltres irremissiblement, però no sense que ens n'haguem enfotut a cor què vols sigui en un llit, sobre una taula, a la dutxa, en un avió, enmig del bosc o dins de l'aigua.

Així que ja ho saben, dames i cavallers: facin l'amor. Facin-lo ben fet, facin-lo suau, bestial, tendre, original, interessant, divertit, natural, amb artefactes, amb pètals de rosa, amb fuet i manilles, A.P.M, marató, pecador i sant, bell i sublim. Facin l'amor.

"Només els més nobles es poden permetre el més noble dret:

2010-09-08T04:06:00.000-07:00

podent esclafar-lo, deixar al seu deutor impune". Però jo dubto entre la venjança i la indiferència i el meu dubte no es deu precisament a la impotència, ni en quant a la venjança ni en quant a la indiferència. Podria venjar-me però l'assumpte em rellisca prou com per tenir mandra de dur-la a terme —i no em seria difícil, creguin-me—; podria restar indiferent però de tant en tant m'agradaria veure amb els meus propis ulls com el meu deutor paga l'ofensa. En dic venjança però també en puc dir el "que es faci justícia" que cert filòsof emprenyat detestava. La venjança és un plat que es menja fred —perquè vol temps, no per gaire més—, al cap i a la fi l'espera del Judici Final es pot interpretar com l'espera de la Gran Venjança Final acomplerta —i si a algú li fan mal les orelles en sentir això, que s'ho faci mirar, perquè potser no és un bon cristià. I si els consola, jo tampoc ho sóc. Se suposa que Jesucrist sabia parar l'altra galta i va vèncer les temptacions del Diable i tal, però jo bàsicament no. Passo de parar l'altra galta quan el que vull és tornar la bufetada i passo de renunciar a certes coses... pago el preu que se'm demana i pago al comptat perquè no vull deure res a ningú, i àdhuc em sembla just. Ara, tampoc aniré a "repensar" el cristianisme per adaptar-lo a la meva voluntat. Com a molt, aniré a entendre'l, i si acabo entenent-lo prou com per saber si sóc cristiana o no, hauré fet la tria. Venjança o indiferència? Venjança; quina temptació! Oh! Quan un pot prendre's la justícia per la seva mà, ben poques coses li'n poden desdir... Si pots i vols, ¿per quins set sous no ho hauries de fer? Que m'ho expliquin. A mi, només m'ho explica un realment no poder o un realment no voler. O bé, com en el meu cas, estar en un moment d'indecisió. Puc, però vull? La puta pietat, estúpida venuda; la caritat, l'autocomplaença!... Quina gran farsa!... O no, i elles em salvaran a mi d'un caçador de dracs més poderós que jo —si és que trobo mai tal cosa? No és per ofendre, però els "caçadors de dracs" d'avui dia fan pena i encara es creuen grans homes fins que veuen un drac cara a cara i fugen corrents. Que dius seràs imbècil, ja pots córrer tant com vulguis, que si vol amb un salt t'atraparà igualment! El secret deu estar en saber ajustar poder i voler, però és clar, sempre és millor poder ajustar el poder al voler que estar obligats a ajustar el voler al poder —perquè vols més que no pots, però no pas jo! Quin tigre renunciaria als seus ullals? Quin guepard a la potència de sa carrera? Quina àguila al seu vol? Enteneu per on vaig, eh que sí? Oi que ho enteneu? Difícil decisió, quan pots, però no sap què vols.

Senyor professor, senyor professor,

2010-08-02T02:15:00.000-07:00

¿és veritat que només som quan fem i que quan no fem, no som?

¿i que quan ens passen coses, ens obliguen a ser?

Senyor professor, la vida, les coses, la gent ¿només ells ens poden obligar a ser?

2010-07-20T06:15:00.000-07:00

Una veu em ronda, no tan insistent i ronca

com dolça i perillosa: i a tu quina terra

et crida, quin mar? Quines muntanyes?

Quins vents escoltes? A quins vols

anar a trobar?

A tu quina terra et crida?

Em crida una illa

en una llengua incomprensible

que no havia sentit mai,

em crida una anciana ciutat

en hebreu, àrab i cristià;

em criden els llunyans boscos

on els indis caçaven somnis,

i un petit país que trontollà

sota la guerra quan jo

vaig dir d'anar-hi.

Ciutat-fortalesa inexpugnable,

ciutat sagrada, ciutat llunyana

dels grans arbres, ciutat

esclafada i bombardejada

que lluita per reverdir:

deixeu de cridar-me,

no atieu més

les ales que un drac

voldria tenir

per deixar d'ésser llangardaix,

ni el foc que no crema

en la seva gola,

ni els ulls que no veuen

perquè voldrien no tenir força

per veure com de llunyà

és el cel que podrien

arribar a sotjar.

I de nou:

a tu quina terra et crida?

El cel no serà menys ampli.

El vent no cessarà.

Els camins no s'esvaïran.

No es calmaran les onades.

No es fondrà la terra.

No deixaràs

de poder volar,

ni de voler saber,

no deixaràs de poder sortir

de la gàbia.

Avui tocava excursió.

2010-07-16T12:15:00.000-07:00

Ho he sabut quan he baixat a esmorzar i he descobert que els meus apreciats companys de casa havien deixat a la pica i voltants els plats bruts del seu berenar, el seu sopar i del seu esmorzar, és a dir: tots els plats, gots coberts, etc. bruts que ells havien fet servir des de la última vegada que jo vaig rentar els plats (ahir al migdia). Evidentment, el taulell i el terra bruts (melmelada, molles de torrada, gotes de llet), evidentment, la taula per desparar, més molles, trossos de cereal, gotes de llet. Un despertar així es pot tolerar però de tant en tant no, i avui era el dia que no. He donat menjar als gats (també són seus; però a l'hora de pensar en el seu menjar, no), he esmorzat, de netejat taula, taulell i terra, he apilat tots els plats-gots-tasses-coberts-cassoles a la pica, he anat a comprar una ampolla d'aigua, una poma i dues nectarines, m'he fet entrepà i una motxilla per a mig dia i ja m'han vist prou.

Estic tranquil·lament asseguda a la terrassa de casa meva, gaudint del vespre una cosa de no dir. Desenes d'ocells omplen el cel amb els seus crits. Les cigales encara canten. M'han acompanyat tot el dia pels camins. En tornar m'he fet una carretada de crêpes. Hi poso Nocilla, les enrosco i me les menjo amb un plaer sublim, especialment pel fet de saber que en tinc tantes que no me les acabaré pas abans de quedar satisfeta. De tant en tant em faig una muntanya de crêpes i em dedico a farcir-les de Nocilla i menjar-me-les fins que ànima i estómac em diuen que ja estan bé. És un ritual de repetició arbitrària que compleixo amb la lentitud amb què es duen a terme els rituals de i per a la pròpia persona, que un mateix descobreix i es construeix. Han de ser de Nocilla i ser menjades en soledat. La beguda que les acompanyi no importa. Avui, és llimonada natural (molt fàcil: el suc de dues llimones, un litre d'aigua, tres cullerades soperes de sucre, tot a ull i més o menys, remenar i a refrescar-se a la nevera: un altre autèntic plaer). També és sublim el ventijol del capvespre i el moment, sempre inadvertit, en què les cigales cedeixen l'espai sonor als grills; com també l'instant en què deixa de ser de dia per ser de nit: qui em sabria dir / com és un dia / just a punt d'acabar? Les campanetes s'arremolinen, tancades per la fresca que anuncia la nit, per tot el jardí. Els gats es lleven. Ocells vespertins toquen el primer moviment de la tranquil·la simfonia boscana; se'ls escolarà el segon moviment, lento, de les aus nocturnes sense que tampoc la meva consciència capti on fou el canvi. I l'albada donarà pas al llarg finale diürn. No és pas al matí que el món recomença. És al vespre: és al canvi de cant de cigala a cant de grill, és amb els xiulets alegres de les orenetes a la caça de mosquits, és amb l'instant en què el cel ja no està vestit de dia, sinó més aviat de nit, però encara no... per exemple, fa una estona... No pensava que encara fos capaç de gaudir de les coses senzilles. M'aconsola redescobrir-me sentint això. Potser la millor felicitat és aquest tranquil gaudi d'una cosa senzilla.

Per cert, quan he tornat, he vist que havien rentat tots els plats del seu berenar, el seu sopar, el seu esmorzar i el seu dinar. Si el que cal fer a la vida és ser responsable però, de tant en tant, deixar la feina als altres perquè no es malacostumin massa. Intueixo en les meves accions d'avui la revelació d'un dels secrets per a no amargar-se la vida, i estic molt contenta d'estar sobre la pista de l'equilibri entre la responsabilitat-deure i la felicitat-llibertat. Per dir-ho d'alguna manera. És una manera poc encertada però la millor que trobo ara mateix. Allò de que cal ser responsable, però tampoc massoca. Coses que sempre se saben però mai s'aprenen. És curiós, eh? Coses que sempre se saben però mai s'aprenen. No em puc expressar millor. Ni que us dugués aquí on sóc, ho sabríeu. I així, envoltada de la meva singularitat, respiro una estona per primer cop en molts mesos. Respirar. Coses que sempre se saben però mai s'aprenen. Jo què sé. De ser feliç, precisament, no en sé gaire.

Prou generosa sóc.

2010-07-11T11:34:00.000-07:00

I ja està. No tinc raigs de sol que em tallin les galtes i se'm clavin als ulls, i el meu cor no s'escanya a si mateix. Els meus pulmons no desconfien de l'aire. La meva sang no vol saltar enfora i la meva pell no vol obrir-se per deixar-la sortir. Les meves mans no anhelen el que no poden sostenir sense trencar-se. La meva ànima canta amb els ocells. Però tot i així, un dia vindré a buscar el que és meu. Fins que no et penedeixis profundament del que vas fer, no podràs ser aquell que dius que vols ser.

Som part de la tonteria universal,

2010-06-26T15:24:00.000-07:00

i podríem fer-hi alguna cosa, però no ens dóna la gana que la raó es faci mestressa del sentiment. Creiem que això anul·la el sentiment i que per tant anul·la allò que tenim d'humans. O seguim el "políticament correcte". I què, em diu quelcom per dins. No tens la culpa que el correcte coincideixi per casualitat amb el que actualment és "políticament correcte". No tens la culpa que haver conegut gent del Pròxim Orient faci que no t'agradi massa l'Estat d'Israel, ni tampoc et faci gràcia la política dels Estats Units, i que això coincideixi amb el que ara és "políticament correcte". O que haver conegut gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals et faci considerar-los persones totalment normals, a qui tractes com a qualsevol altre, i a qui quan toca els dius imbècil com faries amb qualsevol altre o els convides a una birra com faries amb qualsevol altre, i que fer això sigui el "políticament correcte". O que diguis que l'Educació d'ara i aquí és una merda (Educació inclou Universitat) i resulti que està de moda opinar això. O que t'agradi el color violeta des de tota la vida i un dia es posi de moda i tot déu vagi de violeta. T'agafen ganes de vestir-te de groc, de dir que l'Educació mola mogollón, que qui no sigui heterosexual està malalt i vade retro i que ets fan d'Israel per sentir-te menys estúpid. Però també fer això és participar més en la tonteria universal.

I ens equivoquem, és clar. I som part de la tonteria universal. L'excusa de que la raó ens faria freds, calculadors i malvats a l'estil VIKI ens serveix per no desenvolupar-la, o no massa, i juguem a mentides i mentiders fins tan enllà com puguem del moment en què ens vam perdre perquè ja no sabíem què era més mentida, i no teníem manera d'arribar a la veritat. Dues sortides: ofega't o segueix el joc. La tonteria universal és el poder del ramat, que esclafa als diferents. Ja em diràs quin llop sobreviu quan un milió d'ovelles li són llançades al damunt en estúpida estampida quan ha decidit no amagar-se'n ni caçar-les furtivament. O és que al superllop li haurien de néixer ales? No, el superllop no deixa de ser un llop, i un llop no té ales ni la força d'un cop de cua de balena blava. Penseu que una persona humana podria nedar per dins les artèries i venes principals d'una balena blava. Però aquestes balenes no mengen ovelles, mengen krill. 3000 quilos al dia, però de krill. No tenen ullals per mastegar carn. El superllop sí que en té, però no deixa de ser llop. I al capdavall, a un llop se'l pot matar.

Som uns putos bèsties

2010-05-08T01:43:00.000-07:00

i no hi ha gran cosa més a dir. I no cauré en la temptació de dir que els que van inventar la violència i la guerra són els homes i que de manar les dones tot hauria estat diferent, perquè crec que bàsicament si la guerra la van inventar els homes i no les dones és perquè les dones no podíem per manca de força, que si no, ho hauríem fet nosaltres. Potser sí que és cert que si ara mateix desapareguessin tots els homes de més de vint anys de la faç de la terra el que són les guerres s'aturarien almenys una estona (el món sencer en pau durant unes hores: increïble, inconcebible) però vés a saber si les dones enviaríem els nostres fills adolescents a continuar la batalla, si no és que hi eren ja, o agafaríem nosaltres les armes.

Sóc una persona privilegiada a qui ha tocat viure infantesa i joventut en un país que travessa una petita bombolla de pau. Ja sé que potser el meu germà, el meu marit i els meus fills aniran a matar moros perquè no sotmetin Espanya i moriran igualment pel petit detall que els àrabs tindran prou pasta per procurar-se un exèrcit high-tech, però els catalans no. Ja podria ser que abans moros i àrabs mediterranis es matin per decidir qui conquereix el món, vés a saber, però la vella Europa acaba pringant igual. Estats Units ara domina el món però fins i tots ells hauran de cedir, i per la força, el torn a una nova hegemonia, i anar fent. També una altra cosa: Israel caurà amb els Estats Units, si no s'espavila abans a aliar-se amb la gent que ara està matant a carretades... en fi, àdhuc amb això si hi ha bones motivacions no tingueu cap dubte que jueus i musulmans es faran amics. Ni que sigui per castigar la vella Europa, que també es va passar molt amb ells, al cap i a la fi... Aquí la fórmula sembla que és que els que poden es dediquen a matar a tot quisqui i el tot quisqui aguanta fins que en surten alguns que pel que sigui llavors es poden dedicar a matar a la resta, i canvi de posició i avant tota que la tecnologia cada cop progressa més.

Tota aquesta "resposta" només és, evidentment, un intent d'evitar la pregunta de què coi he vingut a fer jo aquí i no només això, sinó què podria fer de bo, a què podria dedicar la sort que he tingut. Sona a recerca del sentit de la vida, però passo de si existeix o no, de si ens el modelem, ens l'interpretem o ens hem d'inventar el guió de la comèdia perquè si deixem de fer-ho a sota no hi ha res. Si la humanitat se'n va a la merda, jo per ara no tinc intenció de seguir-la, però qui sap. Això sí, potser més valdria morir en una guerra havent pogut ajudar un bon munt de persones que no morir-me de vella i de fàstic sense haver sortit mai de la bombolla occidental. ¿Abans que m'esclafi un tanc israelià que viure una vida inútil, estúpida i feliç en la pau i tranquil·litat d'una caseta a la Garrotxa?

They can't patronize me

2010-05-07T06:09:00.000-07:00

Once we had a teacher, the teacher of teachers, he changed the world for the better, and made us better creatures... Què tenen ells que no tingui jo? Què? He was Muhammad, salla Allahu'alayhi wa sallam. Diu el profe de Medieval: el principi no és gens complicat: Allah és l'únic Déu i Mahoma el seu profeta. Diu: a Mahoma tot allò del cristianisme li semblava massa complicat. Ell era comerciant, sabeu? Les coses senzilles i que quadrin els números. Els cristians només set segles i ja se n'havien anat de l'olla. He was Muhammad, salla Allahu'alayhi wa sallam, tothom diu que lo seu és el millor, tothom pensa que lo seu és el millor, fins i tot jo, he was Muhammad, mercy upon mankind, ¿hi ha alguna manera de creure que servim per a alguna cosa? Hi ha alguna manera? He was Muhammad, teacher of all mankind, després del Muhàmmad no vingué ni vindrà cap més profeta. He taught us to be just and kind and to feed the poor and hungry, cada vegada en necessitem un més desesperadament, de profeta, i resulta que no, no en vindrà cap més. Help the wayfarer and the orphan child, and to not be cruel and miserly. Crec que si aparegués ara, al Jesucrist el pelarien en dos dies. Heu llegit el capítol d'Els germans Karamàzov que es titula "El gran Inquisidor"? És boníssim. Heus aquí l'Església, seguidora de Jesús-l'Escollit-del-Pare! Jo en tindria prou amb l'esperança que quan mori hauré estat més sàvia que estúpida i més bona que dolenta. Que què vol dir, ni idea. Que per què, ni idea. Pregunteu-ho al Gregori VII. És aquell del celibat de monjos i capellans perquè els béns de l'Església no fossin heretats pels fills i es veiessin reduïts, i el del cant gregorià perquè sabia millor que ningú quina música mereixia arribar a orelles de Déu, i el de la deposició de l'emperador perquè aquest no es portava bé. Gregori VII va morir a l'exili. L'Església no ha de pretendre el poder absolut i la cosa aquesta de l'agustinisme polític doncs potser no funciona gaire. Diuen que va dir quelcom semblant a "he estimat la justícia i he odiat la injustícia; en conseqüència, moro a l'exili". A mi ni fu ni fa: m'està bé que els monjos i capellans hagin de ser cèlibes (mentre això no els converteixi en uns malalts): essent-ho fan un servei a l'Univers no engendrant més paràsits. El cant gregorià m'agrada, sempre que no censuri la resta de música del món. La deposició de l'emperador tan me fa. L'Església que s'espavili; si és una merda té mitjans per millorar i si no ho és també, però que segons qui no em vingui a donar lliçons: they can't patronize me, ni que siguin millors que jo.

Nightfall

2010-05-02T11:24:00.000-07:00

Els núvols creuen el cel, aprofitant el bocí de vespre que els queda. Penso en la ciutat fantasma. No enyoro les columnes silencioses, ni la llum carbassa, ni els cotxes amuntegats en doble fila al pàrquing, ni els gats de carrer que busquen l'escalfor dels motors acabats de parar. El vent udola entre les juntures de les finestres. Hi ha hagut un atemptat frustrat a Nova York. Penso en els integristes islàmics. No puc dir que és tota la Ummah que s'equivoca, per suposat, però és molt fàcil generalitzar. Funcionem així. Ara bé, igualment és raonable desconfiar del que no coneixes. No per faltar-hi al respecte, sinó per prudència. Però atribuïm aquests atemptats, potser ingènuament, a tota la Ummah. A la Masella avui encara hi havia gent esquiant. Des que tants pijos esquien ja no és el mateix. A mi m'agrada aquell cantant que es diu Sami Yusuf, i que canta versos en anglès, turc, persa i àrab perfecte,

I'd use my final breath

to call out your name and let

that breath upon the breeze...

El dia cau. Jo caic, caic des de fa temps però em nego a deixar-me caure, i de tant en tant puc arrapar-me a un petit sortint o a una branca de sempervirens. Perdono però no oblido: la combinació més difícil de portar. El perdó sense oblit és l'autèntic. No vull oblidar; sóc en gran part la meva memòria. El dia en què oblidi, mateu les restes inútils que quedin de mi. Però noto el buit i noto l'abisme, dia sí dia no, dia també dia tampoc, i no veig la llum. Me'l miro i penso: ell no té aquest buit, el Déu l'acompanya. Li intueixo les ales a l'esquena, crescudes ja des de fa temps, colossals i blanques. Ara les té plegades, però ja han volat abans. Només descansen, acotxades a la seva esquena. Potser sóc incapaç de creure. Potser sóc incapaç de deixar de creure del tot. ¿Des de quan la Raó, la humanitat, o el "mi mateixa" són uns bons substituts del Déu? Em ve al cap una frase del filòsof: "como en una teología atea, pero que se niega a perder la fe".

"Què passaria

2010-05-01T11:21:00.000-07:00

si et mengessis una paparra i aquesta aconseguís enganxar-se en algun lloc de la teva faringe?" Quan la teva germana petita et respon "les cèl·lules de la meva faringe farien una fagocitosi amb el seu cap" t'adones que t'has fet vella amb vint-i-dos anys, que has perdut el punyetero tren on tots els adolescents d'ara van amb tanta facilitat, que la teva educació és una merda i que malgrat intuir (en la definició de Kant; no pas la dels medievals) per on deu anar això de la definició de fagocitosi, no saps què coi vol dir. Sense cap problema (et serveix encara aquella excusa de "és que jo sóc de lletres", encara que no te la creguis), li preguntes què vol dir, i et diu "les cèl·lules fagocitàries envolten el cap amb la membrana, llavors formen un fagosoma, produeixen lisosomes que contenen enzims hidrolítics, els quals es diuen lisoenzims, "liso" de "lisi", que vol dir trencament; llavors el fagosoma i el lisosoma s'uneixen i formen un fagolisosoma, i aquest digereix el cap de la paparra, és a dir, trenca les molècules que el formen, i després el fagosoma i el lisosoma se separen, el fagosoma duu a terme una exocitosi, o sigui expulsa les restes del cap de paparra, i avall va cap a l'estómac". Arribats a aquest punt, decideixes que efectivament l'excusa de "és que sóc de lletres" et serveix i molt i molt i abandones l'habitació amb un gran sentiment de condol per les teves neurones mortes, les restes de les quals el teu organisme deu haver aprofitat amb gran rendiment per a vés a saber què.

La noia dels gats negres

2010-04-30T11:51:00.000-07:00

La veies passejant de tant en tant pels camins els matins d'hivern, les tardes de tardor, els vespres de primavera i les nits d'estiu, acompanyada dels gats negres. A voltes n'hi ha via un o dos; a voltes cinc o més, corrent pel camí, jugant entre les herbes, enfilant-se als arbres. De vegades, la noia en duia de petitons en un bolso, i quan s'aturava a descansar, els deixava a terra. Els gatets es llançaven a explorar aquell nou món d'olors mentre els gats grans s'ajeien a descansar vora la noia. Ella contemplava el cel i de tant en tant semblava que conversés amb els petits felins. Si algú intentava acostar-s'hi, el percebia de lluny i desapareixia al bosc amb els gats. Els gats sempre eren negres, tots. Al poble l'anomenaven la noia dels gats negres. Sempre hi havia el vell rondinaire que remugava que era una bruixa, però ningú n'hi feia massa cas. Els que l'havien pogut veure de més a prop deien que tenia una llarga cabellera castanya, uns pertorbadors ulls verds i un cos esvelt que desapareixia en el bosc com per art de màgia. La noia s'enfilava als arbres amb molta facilitat. Li agradava pujar als arbres més frondosos amb els gats i mirar l'estol de retallets de cel entre les fulles. Podia passar-s'hi hores, dalt d'un arbre. La veies passejant de tant en tant pels camins, acompanyada pels gats negres. Quan la vas descobrir per casualitat sortint de la facultat de Ciències, no et podies creure que fos la mateixa. Però era ella. Aquells ulls verds no podien ser de ningú més. Aquell dia et vas quedar petrificada, mirant-la intensament, i ella es va girar i per un moment et clavà la mirada. Des de llavors ja no te la vas poder treure del cap. Recordes molt bé aquell altre dia, quan, amb el cor a cent i una densa sensació d'irrealitat empenyent-te cap enrere, gairebé estirant-te de les faldilles perquè no avancessis un pas més, la vas anar a trobar i li vas deixar anar que si podies acompanyar-la un tros. Ella et va dir que sí. En un cert moment, la noia dels gats negres et va donar la mà, i el cor se't va disparar, i li vas donar la mà. Des de llavors, la noia dels gats negres té una companya que camina amb ella. El vell rondinaire remuga que t'han embruixat, però ningú n'hi fa massa cas. Jo simplement li giro l'esquena i somric perquè sé que ara les dues sou més felices. Com ara, que us veig al lluny, agafades de la mà i envoltades pels gats negres, caminant vers un preciós capvespre.

Optar pels talons

2010-04-26T11:07:00.000-07:00

Què collons faldilla i talons i cames perfectes. Penso en la dona frustrada de l'empresari ric, en la seva doble vida de muller sotmesa i prostituta de luxe dominadora i insaciable, i Stravinski decorant la història com un cabronàs, a cops de dansa de les adolescents. Aquestes parets són com aquell qui diu de paper de fumar però oprimeixen, esquincen els budells a poc a poc. Repeteix amb mi: "la meva mare potser és estreta de mires, però és una persona". Repeteix-ho. Així, molt bé, parla'm ara de la dignitat de les persones i afegeix que tu sempre has fet el millor per als altres, etcètera etcètera. Doncs no ho sembla, cony, jo et veig força nerviosa com per haver fet sempre el més correcte. T'autoenganyes, t'autodestrueixes. Com t'has convertit en el que ets? Jo no sóc millor, però tinc més anys que tu per corregir-me i menys anys abraçant-me als meus pecats capitals, i amb un toc de supèrbia em crec (només per això) millor que tu. Deu ser que als aïrats els fan ràbia els mentiders i els luxuriosos senten pena pels avars. Mentir no sempre salva d'un mastegot i l'obsessió vitalícia pels diners és llastimosa al costat d'una sola nit de plaer carnal ben modelat. Què collons faldilla i talons i cames perfectes. A mi el que em preocupa és que el meu cervell es podreix però tampoc vull fer res per postergar-ho.

I la trobaríeu asseguda al seu escriptori,

2010-04-19T11:20:00.000-07:00

és a dir, davant d'aquella estructura de fusta que fa de potes i el tauló de 3x6 pams que completa la "taula"; la trobaríeu asseguda menjant Cheetos Pandilla d'un plat posat sobre El món com a voluntat i representació i bevent-se una infusió color vermell estrident que en diries fúcsia i no erraries de gaire. A la dreta la finestra amb els estúpids edificis de protecció oficial de la ciutat fantasma, de vuit plantes i lletjos com un pecat, mirant bocabadats l'esplèndid cel canviant pels jocs dels vents vallesans. Entre ella i la finestra, torres de llibres, però que no li impedeixen veure el cel. Paperets arrugats, un pot de crema de mans, un iPod, dos braçalets d'un basar d'Istambul, una pila de din-A4, un tub de pastilles, cinta adhesiva, llapis de la casa-museu de Mozart, a Salzburg; un pendrive, apunts i dossiers, un mocador de Palestina, una goma negra, un paper amb dos noms en àrab, un bloc de cambrer, un punt de llibre de Lisboa, dos quaderns: un de començat per ella, un de començat per la dragona d'ulls verds. Un ordinador portàtil sobreutilitzat. Post-its a la paret que avisen de què cal fer aquesta setmana: dur una ploma a reparar, un penjoll de swaroskis a canviar, una activitat de l'autoaprenentatge d'anglès, un assaig general de l'Orfeó, un penjoll d'ull de tigre al qual se li trencà el cordó. Fotografies. Una extensa llista de la compra escrita en el bloc de cambrer, amb tots els elements ratllats excepte les sípies. Dilluns no hi ha peix; els pescadors no treballen la matinada de dilluns. La trobaríeu asseguda amb els colzes en una mar de llibres o apunts, escrivint alguna cosa amb una ploma de banús, platí i or o bé un moment al teclat del portàtil, amb la ploma a la boca. Potser veuríeu que escriu en un blog i hi donaríeu un cop d'ull i veuríeu que ningú li dóna allò que els pedagogs erudits en diuen feedback, però si li preguntéssiu us diria que els seus lectors no solen comentar el que ella escriu, sinó que ho llegeixen i prou. Llavors s'aixecaria de la cadira i trauria el cap per la finestra tot maleint el canari del cinquè pis del bloc de davant, badallant i jugant amb les arracades entre els dits o escrutant el cel canviant pels jocs dels vents vallesans.

Em desperto. Truquen

2010-04-17T07:20:00.000-07:00

al timbre. No hi vaig immediatament, però m'acabo aixecant, posant les ulleres i anat a veure qui hi ha, però no hi ha ningú. Potser he tardat deu minuts a baixar, potser un, no ho sabria dir. Penso en la mort. Me'n torno al llit. Em torno a despertar, però resulta que han passat unes dues hores, són les onze. Coi d'astènia que no em deixa ni llevar-me a les vuit, encara que hagi anat a dormir a les deu de la nit. Dormiria tot el dia i seguiria cansada. Ho tinc comprovat: dormir quinze hores no et fa estar menys esgotat. Em llevo, em rento, em vesteixo. A l'ordinador hi ha un e-mail pel qual em conviden a fer un cafè i una conversa. També hi ha l'e-mail amb el resum de notícies gentilesa de la BBC. Baixo a esmorzar les tres crêpes que em vaig guardar ahir, són les que van quedar del munt que vaig fer. No les trobo. Pregunto a ma germana. Em diu que són a la seva panxa. Doncs maldita la gracia, penso de mal humor, i em preparo un iogurt amb müsli mentre deixo que la pastilla efervesceixi en el mig got d'aigua. Si no és a la bretona, serà a l'alemanya. També em menjo un plàtan. Més faran el plàtan i el iogurt amb müsli que la pastilla, em dic, a l'hora d'alleugerir-me de l'astènia. Mentre m'acabo el iogurt amb müsli al lluminós menjador, em comuniquen que el M. s'ha mort.

Massa jove per sofrir,

2010-04-08T11:28:00.000-07:00

diuen. Massa jove. També diuen: massa intel·ligent com per no sofrir. La creuen una espècie de romàntica postmoderna, neonihilista. Ella els respon que simplement el que passa és que és tonta.

"Res que no tingui solució, però", afegeix, per calmar a les ànimes càndides —i per fotre a les ànimes hipòcrites que es fan les càndides: dos ocells d'un tret. Un interès fingit envers la seva persona li és detestable; un desinterès sincer, digne d'elogi. Correspon aquest últim; el primer no li val la pena i l'usa per educació —quan la ment capritxosa sobtadament perd l'interès a mitja explicació de l'interlocutor.

El cel vespertí és ennuvolat i fosc sobre la ciutat fantasma. Fulles d'arbres fruiters tremolen en acariciar el vent, que recorre suaument els carrers com un gran basilisc negre. Negres, negres són les meves vestidures; blanques, blanques quan pugui esquinçar-les; negres, negres foren les meves vestidures...; eco que es perd en el bordar dels mastins. Tenen tres caps i sotgen vigilant abismes. El cel és dens, plomís, pesant en la ciutat fantasma. Una llenca escarlata s'estén a l'oest, donant color i definint els edificis abans vagues. Dos cinquens de façana són ombra i els tres restants són rojor. El mal auguri recorrent debades vies i carrers fins a trobar-me a mi. Jo escanyant dins de la mà el meu holocaust de flors rosades: ¿arribarà allà on vull que se senti, aquest perfum olorós? No tinc muntanyes on els serafins em diguin: ei, i em mostrin el Crucificat. No tinc teologies alhora completes i no contradictòries. No tinc metafísiques sintètiques. No tinc un racó en alguna ontologia. No em tinc ni a mi: m'he escolat entre els meus dits, que en va intentaven retenir quelcom que després pogués anomenar "jo". I tanmateix sóc i tinc ales. Tinc ales, sí, però no són ni blanques, ni belles, ni emplomallades. Les meves són les ales del Drac que espera, pacient, al bell mig dels Abismes. Ressonen les paraules de qui no conec i que mai vaig sentir, i que no anaven dirigides a mi: sóc un llac immens on amb deler reboten,

què collons et passa?

A principis de semestre toca dedicar-se a una activitat agradable,

2010-02-16T09:11:00.000-08:00

que és ni més ni menys que aconseguir llibres. Després del mes i mig d'estudiar pels exàmens, una té encara el cervell sota una certa hiperactivació que cal aprofitar per a ser de nou la devorallibres de sempre. Per suposat, això és una hecatombe econòmica (em queden uns 60 euros al compte corrent i se m'estan acabant totes les T-10, el sabó, la pasta de dents i també m'hauré de començar a pagar les pràctiques de conduir en cosa d'un mes) perquè a més de llegir-los, m'agrada tenir-los. Però no hi fa res, perquè l'estrès post-exàmens em torna imprudent i hedonista, de manera que em llanço amb gran plaer a les meves aficions, valguin els calers que valguin.

No sé quan m'he gastat ja en llibres, fins i tot tenint en compte que alguns els aconsegueixo de la mil cops estimada, adorada i venerada Biblioteca d'Humanitats. No sé ni ho vull saber. Els llibres em perden, com també les plomes; fa pocs dies vaig fer la bestiesa de comprar-me una Graf von Faber-Castell espectacular i luxuriosa que em va fer perdre el nord fins a l'extrem de fer-me donar l'equivalent a poc menys de sis dies sencers de feina a canvi de que fos meva. I penseu que jo treballo d'extra en un restaurant, és a dir, que no cobro poc per dia; encara que això significa que només em donen feina un dia a la setmana. Sis setmanes, doncs, escolant-se deliciosa i terriblement en els segons d'intercanviar un paper violeta per una ploma digna d'anomenar-se Dalila.

Així doncs, aquests dies gaudeixo buscant i llegint llibres que els companys em recomanen, que tenia pendents de llegir o bé que els professors demanen com a lectures de classe. Avui he anat a buscar la Crítica de la raó pura a la llibreria i no la tenien. On anirem a parar! Ja no he demanat per la Crítica a la facultat de jutjar... I feliçment m'adono un cop més que de llibres en tinc de sobres, i beneeixo aquest món ple de llibres interessants!, tot passant les hores que serien d'avorriment devorant pàgines una rera l'altra. Perquè sí, m'avorreixo, m'avorreixo quan no és època d'exàmens i treballs i la mandra m'impedeix tenir algun viatge a la vista i sí que treballo, però no gaire dies. M'avorreixo i decideixo dedicar-me a tornar a ser la marreca devorallibres que vaig ser a primària, quan en preferia la companyia a la de les meves companyes de classe. L'únic problema és que llavors jo ho entenia tot, dels llibres que llegia, però ara ja no. Però què s'hi farà: tothom sap que després de tantes podes draconianes de neurones, el cervell queda fotut. Especialitzat, sí: i precisament per això, fotut: limitat, dependent, idiota i lent. Però bé, cal aprendre a fer-se gran i mirar d'anar tirant amb el processador i la capacitat de memòria que han sobreviscut de miracle, arrapats a algun racó del caparró. Idò, quin altre remei ens queda?

Cuer desirous n'a null sojorn,

2010-02-03T11:38:00.000-08:00

però no té altra manera de viure. No en sap més. No en sap més, de dirigir el carro, a voltes té la impressió que hi ha més de dos cavalls, i que tots són negres. La potència del cavall negre l'espanta, però a vegades li ha hagut d'afluixar les regnes perquè el carro no es precipités a l'abisme. El que mai li havia passat és que el cavall negre, d'una estrebada, s'alliberés de les regnes i comencés a galopar d'aquesta manera pels carrerons foscos del desfici. Per sort, el blanc ha estès les ales i ha fet ascendir el carro un xic més amunt; però ho ha fet presa del pànic, en un intent desesperat d'evitar el xoc contra un enorme mur que s'acostava trontollant a velocitat vertiginosa.

Us ha passat mai que

2010-02-03T11:28:00.000-08:00

algú us dóna gràcies per ser-hi? Per mi és bonic i estrany alhora perquè em suscita crisis intel·lectuals: es pot donar gràcies a algú per una cosa de la qual no n'és causa? Avui per fi he pogut estendre la roba, allà deu estar onejant al vent des del sisè pis. Em fa molta gràcia això de que a l'Eroski, si no demanes bossa de plàstic, et descomptin un cèntim per cada cinc euros: idò!, caldria amollar cent euros per tenir un descompte una mica decent, o sigui, dos euros. Però si fas una compra de cent euros, normalment necessites les bosses de plàstic.

Fer-se adult

2010-02-03T11:24:00.000-08:00

I arriba el dia que et fas gran i entens que hi ha coses que poden ser i coses que no i t'has fet gran però tot just t'hi acabes de fer i encara resta dins teu l'infant que no hi està conforme, l'infant que ho pot tot, que ho vol tot, l'ésser fort i capritxós que no tem el món ni a res i que vol allò i no li importa la resta.

Però se'n va ràpid quan el món li cau a sobre. Es debat impotent i plora i queda només l'armadura que has pogut forjar-te durant els anys d'adolescència, un exoesquelet de clofolles al vent, i per primer cop a la vida experimentes què és estar fotut. Si ets, com jo, una persona amb sort, ho experimentes de manera suau i desenvolupes un sentit de l'humor, una capacitat de relativiztar i una confiança estranya en vés a saber què (en tu, en Déu, en la vida, fins i tot a vegades en la gent) però que et dóna pau i tot, de vegades, i comences a adonar-te que de certes coses ja et pots defensar. Però és clar, has d'haver tingut la sort de ser el gos amb qui van decidir no fer l'experiment de la indefensió apresa. I ja us ho dic: això és simple qüestió de tenir la flor al cul.

Lleument nevada espinada

2010-01-16T03:23:00.000-08:00

Lleument nevada espinada / del gran drac adormit de pedra, / palau d'una reina negra... Una fotografia malgirbada per la impaciència. "I llavors vaig saber que anava vers el lloc correcte". El que un sent no és sempre el que té o no té, però en canvi sol ser l'únic que importa. "Quan no em quedi res, em mataré". Quan senti que no em queda res. Potser és més encertat "quan no em quedi res, marxaré". Sempre quedarà el gran drac adormit de pedra i els murs gruixuts edificats sobre ell, potser hi ha sort i és difícil que arribi a perdre-ho tot. Potser és cert que em segueix un àngel, vagi on vagi i també si no vaig enlloc. Si ell té ales, ¿em calen a mi? Sempre quedarà el gran drac adormit de pedra, i els murs gruixuts edificats sobre ell. Jo i tots els meus haurem mort deu vegades i el gran drac encara no s'haurà deixondit. Sempre quedarà el nostre somni d'una nit d'hivern, cavaller d'ulls bruns i vestits negres, com una joia nítida entre les boires del record.

I em nego a cridar al pare.

2009-12-10T04:19:00.000-08:00

Sí que el cel és gran i ample i bell però jo estic aquí a baix i m'enfonso. Si almenys m'estigués cavant la meva pròpia tomba podria decidir cavar-la bé, total, si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit, i cavaria unes catacumbes laberíntiques d'on només jo pogués sortir. Però no, no m'estic cavant cap tomba, jo vull que m'incinerin i que m'esborrin de la faç de la terra. No és això, és que m'enfonso, com quan sortia del camí de neu dura i trepitjada i quan els peus tocaven la terra la neu m'arribava a la cintura. Allò era divertit, no ho negaré, perquè el pare protector venia i em treia de la neu mentre jo reia. Però ara no. Això no és neu ni joc ni rialles, això és que romanc dreta sobre l'asfalt i m'hi enfonso, el quitrà cedeix sota els meus peus i se m'empassa, fos, calent i enganxifós, i no em puc moure. Tinc ales i tinc força, però aquesta pasta terrible i negra les unta i les paralitza. Pesa molt i sé que tinc la força, però no vull trencar-les en forcejar brutalment per sortir. I arribarà el moment del camió en la llunyania i arrencar-me-les o morir. Escolliré viure amb les ales mutilades; tornaran a créixer o n'inventaré unes d'ànima i de metall màgic perquè em facin de pròtesi. Sí que el cel és gran i ample i bell però jo estic aquí a baix i m'enfonso, i em nego a cridar al pare.

Quan surto a la terrassa i miro

2009-12-08T05:05:00.000-08:00

Perquè jo quan surto a la terrassa de casa meva i miro, veig jardins, horts, una riera curulla de joncs i canyes que es vinclen al vent i enllà els caminets que remunten els pujols. Aquests són petites muntanyes cobertes d’herba i molsa, de matolls, de pins verds i d’alguns roures. D’una obaga robada a la muntanya, en neix un camp en forma d’essa on sempre hi planten blat. Dalt del pujol de la seva esquerra, s’alça el que resta de l’antiga església: un campanar sense teulada, una nau en ruïnes, sense sostre i sense vitralls, envoltada de vegetació. Aquest ancià custodia el cementiri, que de més jove solia visitar en les meves excursions en solitari. El mateix pujol sosté el gran dipòsit d’aigua del poble, invisible entre els pins. A l’altra banda del pujol hi ha un altre camp i arrenca el pujol següent amb un bosc d’obaga. Enllà i a la dreta d’aquest, hi ha la muntanya d’on neix el camp. Al seu cim s’alçava el castell que donà nom al poble, ara només algunes pedres, alguna paret. I cap a ponent s’alcen altres vells puigs coberts de pins.

Perquè jo quan surto a la terrassa de casa meva i miro, hi ha gatets que m’esperen perquè els doni menjar o una carícia, i passen entre les meves cames o dormen a les cadires. I a llevant, abans que el pujol del cementiri comenci, hi ha una plana on s’aixecà l’escola nova. Té un pati i una pista de bàsquet i de futbol, i al costat una altra pista i després la piscina municipal. Entre aquests i el pujol corre una carretera que els separa i els voreja i es perd en direcció a l’autovia. I els gats ronquen i passen entre les meves cames, i el cel és enorme i esplèndid, blau com el blau més blau, i el vent el vesteix de núvols o bé ras o bé de roig en el crepuscle. El vent rumoreja entre els arbres, els pins verds, els roures vestits de tardor. Els gats dormen al sol hivernal. Els ocells refilen belles melodies.

Perquè jo quan surto a la terrassa de casa meva i miro, veig pau.

River lullaby

2009-12-03T16:54:00.000-08:00

El tenia als seus braços i li cantava una última nana i no podia lliurar-lo als botxins. El besava al front i ja no podia procurar-li la vida més temps, i per això havia teixit un cistellet de joncs i l'havia untat amb brea perquè flotés, i hi deixà el nadó. Hi deixà el nadó i les aigües el bressaven i veia allunyar-se la noia corrent per la riba, seguint el cistellet, i no podia moure's, i no veié que Déu s'enduia el nadó vers les estances de la germana del faraó.

Now that's love

2009-11-17T09:41:00.000-08:00

...i sincerament la resta importa poc, oi?

Grans frases en anglès de la noia-drac I: describing myself

2009-11-11T08:13:00.000-08:00

mmmmmm

"I wear an o'clock my grandfather gave me".

"(...) when somebody see at me at university, he sees a girl carrying an excursionist backpack full of books and lecture notes".

"I think sometimes (...)".

...i fins aquí la inauguració del nou apartat d'aquest bloc, Grans Frases en Anglès de la noia-drac, en el qual podreu comprovar com de divertides arriben a ser les coses que escric per als writings d'anglès. La meva Gran Frase favorita d'avui és "I think sometimes". Ningú més és capaç de pensar vegades!! Només jo penso vegades!! Encara que el "when somebody see at me" tampoc està malament XD, però aquesta errada no és genuïna, perquè és deguda al fet que vaig canviar "look" per "see" per no repetir-me i no em vaig fixar en la continuació.

Have a good day, partners!

Pastilles anti-malenconia, n'hi ha prou amb alguna algun dia,

2009-11-07T08:47:00.000-08:00

...sempre que no se n'abusi i estigui així ben repartida.

I tanmateix res

2009-11-07T05:17:00.000-08:00

El vent regala núvols, la tele canta anuncis de joguines cutres, el meu llit està desfet, la bateria de la càmera recarregada, la meva universitat s'ha convertit en un abocador públic, els gats han tret el càlid i flonjo pèl hivernal. Quan em sento l'apatia, compto els dies que queden per l'arribada de la dragona d'ulls verds. Ahir vaig dormir quasi tot el matí i quasi tota la tarda, a voltes fa falta hibernar del món, encara que sigui nedant entre somnis estranys, esgotament i sobredosi d'estufa. I després pastís. Rata del Desert ha canviat d'estil i vesteix amb una combinació de modern, elegant i informal que només pot ser obra de la genial ment d'Amazona. En un paper, algú va escriure uns versos maldestres, potser mentre s'avorria durant una classe, i després se'ls va deixar al calaix. Deien així:

No saber què et passa per dins i a penes

què et passa per fora. No saber.

Puc voler sense conèixer? Acaricio

l'abisme i em sembla suau?

He deixat de ser jo? Qui és jo?

No em preocupa, però qui ets tu?

I nosaltres? I tanmateix res

això és el que he de ser.

Ma non troppo,

2009-10-27T09:49:00.000-07:00

i és veritat, hi ha pocs allegro con fuoco, i ja em sembla bé perquè aquests sempre duren poc. Trobo millor anar caminant per a poder apreciar tots els blancs diferents que els inuit descriuen, encara que això impliqui també haver de saborejar la merda abans d'escopir-la. Però no ho sé, potser es pot allunyar l'abisme, o donar-li menys importància, en favor de les coses bones. La felicitat té valor mentre sigui limitada, i mentre no sigui la prioritat. Llavors, quina és la prioritat? O millor... quina hauria de ser? A mi que no em vinguin amb històries: tota ètica té una norma, encara que aquesta sigui l'absència de normes. Potser així d'aquí poc llegiré algú que en va escriure una d'anarquista i hauré de publicar una altra entrada al blog explicant que vaig mentir, i com. No m'importa. Quantes vegades he mentit per ignorància? Quantes vegades he ignorat la meva ignorància? I diuen que el que compta és passar per aquesta vida essent bo. I que cadascú entengui 'bo' com li sembli millor. Es pot ser també un bon assassí, un bon genocida, un bon boig perillós, oi? I és veritat, hi ha pocs allegro con fuoco. Em sembla bé, no poden durar, no sense un andante de fons del qual venir i al qual tornar, no sense la serenitat d'un allegro ma non troppo. Per això em deixaràs i et deixaré, per això comencem a acomiadar-nos lentament, perquè si ens ho preguntessin diríem que no estem disposats a altra cosa que a caminar, però caminant no podem cobrir aquesta distància en tant poc temps. Vull caminar, passejar per l'existència. El preu és deixar marxar i deixar enrere qui no camini al meu pas. Potser la vida és un joc i un joc és quelcom molt seriós. Potser jugar no és moure a la babalà, ni actuar per por, ni deixar que decideixin per tu, ni controlar-ho tot, ni no arriscar. Potser és ma non troppo.

Sóc la que espera.

2009-10-26T12:18:00.000-07:00

La que s'ha adonat que amb passes tan veloces no anava enlloc ni veia per on anava i de sobte ha tingut l'atreviment d'aturar-les. Inèrcia contra inèrcia. Nietzsche no s'ha aturat, ha seguit endavant i gola amunt i fora i s'ha desprès del tros de pulmó que ocupava. No és que respiri millor ni pitjor, només que ja no sento els pulmons, sinó tan sols l'aire corrent per la gola quan hi paro esment. Sóc la que espera. La que de vegades corre per agafar l'autobús i de vegades camina pausadament mentre observa com rugint el vehicle abandona la parada. La que truca a les portes tancades. Tu abans tancaves la porta, habibi, ara la deixes entornada. Sóc la que espera, la que ronda els barris deserts de nit en busca d'una brisa més lleugera de respirar. La que fuig del so de les seves passes, flotants en la ciutat fantasma. Sóc la que espera, pacient i impacient, la que viu i no viu, existència sense essència, essència sense existència, sóc la que espera i no pot esperar, la figura quieta en la riuada de figures que es mouen d'arreu cap a tot arreu, sóc la de la pregària on hi posa el teu nom, habibi. Perquè mai el vegis. Sóc la del somni del tacte dels teus dits amb els meus, enllaçats, la del somni on es pregunta què farà sense tu. Sóc la que espera i que aprèn a esperar. A esperar-te. Sóc la que t’espera, habibi, t’espera i et pensa, i lliura un bes al vent per a tu. Perquè així siguis qui siguis, estiguis on estiguis, un dia podràs trobar-me.

Hablando de Descartes...

2009-10-19T09:49:00.000-07:00

Bengo dice:

¿Quién se cree que las demostraciones de la existencia de Dios tengan algún valor?

Alumnes (in verbo interno (la clase enmudece)):

Lo... lo ha dicho.

Si bemoll menor

2009-10-17T08:30:00.000-07:00

Se'n van. Tots se'n van. Tots acaben marxant, marxen i no pots dir-los que voldries que es quedessin amb tu, no pots dir-los que no et deixin, no pots dir-los que els estimes... se'n van. Sempre. Sempre tan poc temps al seu costat, tan poc... i després... la distància mata. Mata i no es pot evitar i cada vegada mors una mica més, amb cada amic que se'n va una part de tu també t'abandona, una part de tu es mor. Hi ha telèfon i Internet i tot el que vulgueu. Només serveixen per apedaçar, dissimular, cobrir amb un vel. No són útils ni com a succedani de la presència de l'altre. Calen les persones, físicament, davant vostre. Cal la mirada, la presència, el cos i la veu vibrant en directe. Quan la persona no hi és, ni telèfon ni Internet fan que hi sigui.

Tothom marxa. Tots els teus marxen. Ets afí a un tipus de persona que no pot estar-se sempre al mateix lloc, que està de pas, precioses bèsties alades que viatgen per tots els cels. I aquella que no marxa, marxarà en un futur imminent, i sap que marxarà i saps que marxarà i fins i tot et sents morir quan encara no toca. Per què tothom marxa? Per què? Marxaràs, tu, també? Per què se't dóna sempre tan poc temps? El món roda vertiginosament, massa veloç com perquè puguis contemplar-lo, i el temps s'escola en un remolí voraç, i el cor es cansa.

I així viu ella. Esgotada per dins, les brillants i esmolades arestes es van arrodonint, el món encara li és igual però una petita part, ínfima, meravellosa, peculiar, bella, única, una petita part d'aquest tot sí que se l'estima. I és aquesta la que l'esgota a poc a poc, dolçament, més a força de carícies que de patacades. Una patacada potser pot trencar o escantellar però mai, mai desesmolar. Però una carícia esborra les tallants arestes i les fa suaus. I l'espasa esmolada que abans eres ja no pot atacar ni defensar-te. És curiós, oi?, que siguin les carícies les que matin, les que acabin amb tu, les que et deixin indefens. Les que vagin eliminant les arestes polides intransigents i les facin rugoses, com el mar als fragments de vidre. I així viu ella. I no ho sap, però ella també està de pas, també és bèstia alada, també pertany a l'horitzó.

Malenconia per a ser feliç

2009-10-14T15:22:00.000-07:00

Mirin, senyors, evidentment que no em sembla just que a mi m'afectin les tonteries que m'afecten, però per sort aconsegueixo distingir una separació entre una tonteria que m'afecta i els meus cicles de laberintitis. M'explicaré.

Si algú és una persona dèbil o forta o depèn d'allò a què s'enfronti no és central aquí. No vull entrar en la trampa de les comparacions, els judicis i els criteris que estableixen qui és "psicològicament" més fort o més vulnerable. Tots tenim punts forts i dèbils i potser l'atzar intervé molt més del que ens pensem en el fet que et trobis que, per casualitat, la teva psicologia suporta aquest món millor que la d'alguns altres. Perquè tu no escollires pas gaire la teva psicologia, ni el món on vius, ni les persones amb qui vius.

No jutjaré cap psicologia. Reconec que potser és difícil admetre que una psicologia melancòlica no és necessàriament "pitjor" que una psicologia happy, resilient o flegmàtica. Aquí tot déu ho passa malament i també bé i a qui em digui que sempre és feliç li diré que s'ho pensi dues vegades abans de seguir acontentant-se amb una mentida bonica. No veig per què una psicologia melancòlica ha de ser més problemàtica que una altra, i em sorprèn una mica que altres persones que no la tenen la considerin més problemàtica que la pròpia.

Sé que és fàcil associar "melancòlic" amb "depressiu" i declarar que una persona depressiva és un pobre desgraciat dèbil, impotent o idiota que no sap valorar el que té. Però achtung, senyors, aquestes paraules no són sinònimes i m'atreviria a dir que algú que s'ha deprimit i se n'ha sortit (perquè sempre hi ha sortida, senyors, sempre) ha après a valorar la vida com algú que no ha passat per això mai podrà fer. Un només és conscient del que té quan s'ha dedicat a fer una llista minuciosa de les coses per a les quals val la pena ser-hi. Un només pot valorar si coneix. Si es fa conscient que mai podrà valorar-ho tot en la seva totalitat, i aquesta consciència genera un valor afegit al que és, fa i té. La pregunta d'avui seria: per què necessitem deprimir-nos per a adonar-nos que hi ha coses interessants en aquest món? Per què necessitem el dolor per a poder sentir el plaer, la tristesa per a l'alegria, la fúria per a la serenor? Per què tots els contraris són cares de la mateixa moneda?

O potser caldria fer un pas enrere, sense atrevir-me a fer-ne més encara, ¿tots els contraris són la cara d'una mateixa moneda?

Conversa de metro

2009-10-14T07:23:00.000-07:00

―El tiempo pasa.
―El tiempo no pasa, pasamos nosotros.

Perdre als escacs

2009-10-07T09:00:00.000-07:00

Salze em clava cada pallissa als escacs que he decidit que jugaré contra ell tantes vegades com em sigui possible durant la curta vida que em queda. No hi ha res pitjor que t'apallissin als escacs tan dolçament com ell fa, fins i tot sempre que pot em deixa escollir quina peça prefereixo que m'elimini del tauler. Què prefereixes, torre o reina? Cavall o alfil? Deixaré el que t'agradi més. O les vegades que aixeca una cella, fa cara d'estranyat i em diu però per què fas aquest moviment, ni-drac-ni-noia? En tinc prou amb una sola errada, o amb un sol moviment no útil, perquè Salze es faci amo absolut del joc i porti les meves peces a la perdició de la manera que més li plagui en aquell moment. Em mira i somriu i m'explica quin joc farà i de quina manera li he permès posar-lo en marxa. Escac. M'acorrala amablement i m'obliga a escapar i a allargar l'agonia del sobirà que se sap perdut. M'ho poses difícil, ni-drac-ni-noia. Potser fugir és el que sé fer millor, potser només sóc capaç de posar interès quan les coses es precipiten cap a l'abisme. A vegades me'n surto. Però en les partides d'escacs contra Salze, no. Ara, ja ho tinc. Així. Escac i mat. Jugues bé però no preveus, no planifiques. Què ho fa, ni-drac-ni-noia? Com és que no planifiques les jugades? Per què aquest aferrar-se tan fort en el present? És una bona pregunta. Per què no vols tornar a casa, a casa del pare, encara que fossis tu la que l'abandonà i en renegà, ni-drac-ni-noia?

Alegries petites

2009-10-04T14:40:00.000-07:00

De petita sempre havia volgut tenir un clauer amb moltes claus. Moltes moltes claus, i diferents entre elles. Els clauers que fan goig són els que tenen moltes claus variades. Fa uns dies mirava el meu clauer. Cinc claus. No està mal. Estic feliç perquè per fi tinc un clauer de bon veure. A més, ahir finalment vaig trobar un clauer bonic on posar-hi les claus. Al Setembre, el clauer de la Boeing que Aviador havia donat a Rata del Desert i que ell m'havia donat a mi m'havia quedat inútil en perdre's una peça que el tancava. Des de llavors, anava a la cerca d'un clauer del mateix estatus. I quan ja no hi pensava, el vaig trobar. Gros, metàl·lic, proporcionat, com a mi m'agraden. Té forma de lluna minvant, i de les dues puntes continua la gran anella que allotja les claus.

També hi he posat el petit clauer color bronze, en forma de cor i amb una flor i "love" gravats, del tot a cent. Us preguntareu què dimoni fa la noia-drac amb un clauer cutre en forma de cor on hi ha una flor i hi diu "love". Doncs perquè me'l va regalar Malaika. I que me'l regalés Malaika el converteix en un objecte de gran valor que duc sempre amb mi. És un dels poders que té Malaika: transforma el que toca. Un objecte vulgar esdevé un objecte meravellós. Un dels poders que té Malaika.

El món és una estafa o la noia-drac és massa exigent i pessimista?

2009-10-03T12:39:00.000-07:00

Sobre la mediocritat

2009-09-30T05:32:00.000-07:00

La mediocritat s'arrapa molt fàcilment a tot. Massa fàcilment. "Si aquesta fos una universitat seriosa, això i allò altre...". Retenir les paraules als pulmons: perdoni, senyor, però si aquesta fos una universitat seriosa, vostè no en seria professor. Mediocritat. Estar-ne xopat i dur-la dins, acabar no sabent si prové de tu o t'ha anat calant des de fora, si la transmets o te la transmeten. Estar destinat a ser una de les futures ments trastocades perquè s'adonen de la mediocritat on són però no poden sortir-ne. Benvingut al Club Insomni, habibi, a les nits de vagabundeigs i de converses, sabah al-khaïr, tosbeh ala-khaïr. Saluda als llunàtics, visionaris, bojos, malencòlics, xamans, poetes, buscadors, desesperats. I a les ments trastocades. Els que poden però no poden. Els camells que tenen consciència de lleó, i fins i tot algunes pensades de nen. Però que són camells.

Per uns moments em vaig deprimir.

2009-09-25T07:21:00.000-07:00

Senyors, senyores, prínceps i princeses, cavallers dones i hòmens, jueus cristians agnòstics ateus i musulmans que de vegades passeu per aquí sense deixar cap comentari, amics i enemics, indiferents i passavolants varis, ahir després de la prova de nivell la veritat caigué sobre meu no com una llosa, sinó com Stonehenge sencer:

no sé anglès.

En tornar al pis vaig descobrir que just al costat de la porta d'entrada havia aparegut, per art de màgia, un centre on ensenyen idiomes i fan classes de repàs. Hi posava, com en una revelació,

Matrícula oberta. Entra i informa't!

Vaig decidir que dilluns hi entrava, m'informava, els insistia que m'he de treure el First i el Cambridge Advanced i començava a aprendre un anglès una mica decent a partir de llavors mateix. Que no només anglès, hauria de saber, per tots els dimonis. Francès o alemany han de caure tard o d'hora (de fet l'alemany és una obligació moral des de fa anys), un mínim bàsic de turc també m'aniria bé de tenir i la veritat és que també hauria d'escollir algun idioma que tingués un alfabet ben diferent del meu, del tipus japonès, rus, àrab o indi, només per satisfer les meves ganes de fer el freakie.

En tornar, durant el quasietern odisseic viatge cap al poble, vaig començar a llegir Mentre agonitzo en un català tan genuïnament català i recatalà que mots com "engalzades", "aixa" o "sarigues" se m'entortolligaven al pensament i el feien ensopegar-se amb si mateix contínuament. Agonitzar ho fa el que conec de la meva llengua mare, en aquest llibre, de manera lenta, ininterrompuda i molesta. No ho sé, senyors, però jo d'un parell de peces de fusta engalzades en dic encaixades, de l'aixa en dic destral i a les sarigues els dic opòssums. Per traduir un llibre de William Faulkner del 1930, i publicat en català el 1968, no faria servir un mot com "llossa" si també disposo del mot "cullerot", que ve de "culler", paraula que també data del segle tretze però que potser va triomfar més i potser resulta que tot Catalunya entén què és un cullerot o un culler però no una llossa. I es veu que també n'hi ha que de l'escumadora en diuen llossa. Però és clar, segur que el 1968 això era diferent i tothom deia "llossa" al cullerot i "daixonses" a l'escumadora. Què coi! No només no sé anglès, tampoc sé català. Que trist. I m'ho ha de fer veure una traducció repatània de català genuí de As I lay dying. Bah! Molt bé, és veritat: per uns moments em vaig deprimir. Llàstima que últimament la malenconia se m'acaba passant de seguida en favor de coses rares com reflexionar, conversar, llegir, escoltar música, preguntar-me un cop més per què no sóc capaç de tenir ideals o calcular el registre de notes del motor de l'autobús. I a més a més, això sense treure'm del cap la tonada don't worry be happy: em deuen haver posat endorfines a l'esmorzar o algo. Els cereals i els iogurts naturals Eroski deuen portar-ne com a estratègia per vendre més i salvar l'empresa. Doncs per ara què volen que els digui: ja m'està bé. És el que fan dir les endorfines.

Logos fals

2009-09-21T11:14:00.000-07:00

No saber què pensar potser sí que és un senyal que no obeeixes els que et diuen què cal pensar però no per això és menys fatigós que saber-ho. Tot és mentida, habibi. La blanca nada en el blanco cielo de lo absoluto. Se sap que has tocat fons després, quan t'adones que tornes a guanyar ganes de viure. Som gràfiques, gràfiques que volen anar amunt i amunt fins que es passen de la ratlla i rebenten i llavors es precipiten avall amb l'ímpetu del kamikaze. Som gràfiques bidimensionals, bicromàtiques i doblement avorrides. Mi vida transcurría fuera de mí. Negre sobre blanc, la línia no canvia a color verd quan les coses van bé i a vermell quan van mal dades ni apareix de sobte un ninot en forma de clip que et comenti hey!, it seems you're writing a suicide note i que no escolti el teu so you can go hell, ni tampoc arriba el virus que acabi amb tot d'una vegada, i que no sembli que ho esperaves, no ha empezado el viaje, ni ha acabado el camino. Tot és mentida, habibi, tot és mentida però pots escollir quines mentides creure't. Quines preguntes fer-te. Quantes vides caldrien per arribar a la perfecció? Com es col·lapsarà l'univers? La felicitat és una meta absurda? Què és més estúpid, l'amor o l'odi? El món és? Què és? I tu? I jo? Mi límite sobrepasó mi límite. Escull tu què considerar veritat. Estimes o només t'ho sembla? Miraràs aquells ulls pertorbats de preguntes, somriuràs, acariciaràs la pell clara d'aquell rostre, recitaràs els versos del poeta,

tenía delante las armas
teñidas de mi sangre
y quise besar a la espada
porque me recordó su brillo
a tu sonrisa?

És veritat que si caigués una bomba

2009-09-17T08:13:00.000-07:00

sobre casa meva i en resultés una explosió que em deixés sense casa a mi em sabria molt de greu haver-me quedat sense però aquest no és el problema. Sabeu què, són pitjors les pors que els fets. La por sempre m'ha fet ràbia, molta ràbia, la por sempre causa dolor i sofriment. Els fets no sempre. Diuen que el temps cura. Potser només fa oblidar. Potser fa com el mar, que arrodoneix els trossos de vidres que abans tallaven fàcilment. Els meus fragments de vidre són horriblement afilats però cauen al mar de seguida i total realment cap d'ells ha estat mai gaire gran, el que passa és que els agafo amb molta força dins del puny i és clar, el meu puny no és de ferro. Tinc una vida regalada, jo i tots vosaltres, regalada. Regalada i avorrida. "I on t'agradaria anar a fer el doctorat?". No en tinc ni idea i la veritat, el doctorat millor que el facin els que en sàpiguen treure alguna cosa, i que no em vinguin amb històries, que jo no sé anglès, why am I trying to improve myself? Sort la tenen els que la mereixen i no sé què significa merèixer, però tu mereixes la sort que tens. Vull anar i veure la teva terra, però la vull veure lliure de blindatges, de metalls, de ferides i de checkpoints. Creus que viuré prou per veure-la sana i en pau? Viurem prou, tu per meravellar-te de l'absència sobtada del diable, i jo de la Terra Promesa? Viurem prou, viuran prou els nostres fills, viuran prou els nostres néts, Muhàmmad?

No sabia com,

2009-09-14T02:19:00.000-07:00

però havia saludat els companys de pis de manera normal, s'havia dirigit a la seva habitació de manera normal i havia dipositat la motxilla a terra de manera normal. Però en fer el gest de tancar la porta rera seu s'adonà que tot se li precipitava avall, vers un abisme sense fons, i tot no era només aquelles dues mirades d'espant i sorpresa en ésser enxampats: tot era tot, era tota ella, tota ella es precipitava avall en una voràgine indescriptible, i es retorçava amb fúria intentant deixar de caure, notant les ales mullades i inútils, i tanmateix bategant desesperades per treure-la d'allí. Quina estúpida norma social li impedia de fer el crit que volia fer? Estúpida, estúpida societat, estúpida gent, estúpid fill de puta... per què només es pot maleir el món quan el món no t'escolta? I no sabia com, però s'havia entaforat les claus a la butxaca i s'havia escolat silenciosament d'aquell setè pis on tenia la seva cova, beneint aquell lloc sagrat on ni tan sols ell havia posat els peus, aquell refugi seu i només d'ella, més amunt que tot, a mig camí vers el cel. Aquell petit habitacle que queia a trossos dissimuladament. La seva cámara acorazada. Baixar les escales va ser descendir en un remolí quasi infinit i en obrir la porta de baix la va rebre un vent molt fort, talment s'envolés un drac allà davant. Corria i els talons li feien mal en clavar-se contra el terra a través de les sabates i corria vers els arbres, el turó que sobresortia en un cantó de la ciutat, i el drac li donava ales, ales amunt, ales enllà, i fou amb aquell ímpetu sobrehumà que va donar un cop formidable a un dels arbres, que deixà anar un estol de petits pètals rosats. El dolor als nusos fou instantani. El ressentiment de l'articulació vingué després.
Era una enorme prunera. Ella restà dreta, perplexa entre el núvol de pètals, perplexa envoltada d'una estora rosada, mentre el dolor bategava en el seu puny. Dins seu el drac s'alçava, furiós, humiliat, amb ganes de matar. Però la noia plorava, i això retenia al drac amb ella, i la bèstia feia xerricar els ullals mentre emetia entre dents un rugit greu, i fúria i tristesa s'entortolligaven fins a ofegar-los el cor i els pulmons i tanmateix la vaga impressió, en segon o tercer pla, que allò passaria, la vida seguiria, i que ni l'univers ni el més petit fragment d'àtom li haurien donat cap importància, i que l'univers i el més petit fragment d'àtom eren ella, la noia-drac, meitat noia meitat bèstia de la naturalesa.

Òndia!

2009-09-11T07:06:00.000-07:00

"El Zen sólo busca la luz que el hombre puede encontrar en sí mismo. No tolera ningún obstáculo en esta búsqueda. Aparta todo obstáculo de tu camino [...] Si en tu camino se interpone Buda, ¡mátale! Si se interponen los patriarcas, ¡mátales! Si se interponen los santos, mátales a todos. Ésta es la única forma de llegar a la salvación".

Benedict, R. (1946). El crisantemo y la espada. Madrid: Alianza Editorial. Cita d'una cita de Steinilber-Oberlin, E. (1938). The Buddhist Sects on Japan. Londres.

Què cal fer per tenir idees

2009-09-11T06:00:00.000-07:00

Basat en fets reals

2009-09-10T06:31:00.000-07:00

tancs
carrer
camió
espurnes
metralleta
tancs
camp
de
proves
última
tecnologia
dos-cents
caps
nuclears
i
a
ningú
li
importa
tancs
míssils
normal
evitar
finestres
o
et
veuran
i
boum
normal
mort
nen
set
anys
normal
"eren terroristes"

Coses que els prínceps blaus no saben fer

2009-09-09T07:27:00.000-07:00

Sí, és veritat, oh! Pots enamorar-te de princeses roses i de prínceps blaus, te'n pots enamorar perdudament! Fins i tot els pots escriure poemes i cançons i obsessionar-te i tornar-te boig i els pots desitjar com el millor dels romàntics, fins i tot vagar per foscos carrerons urbans endut pel desfici de voler i no poder, però el que és un bon polvo te'l donaran homes i dones corrents, homes i dones que caminen pel carrer o agafen l'autobús o el metro o el cotxe que ja té quinze anys o la bibicleta per anar a treballar i pleguen tard i a vegades fan ulleres i mala cara o estan de mal humor o porten el cabell una mica brut i tenen uns quilos de més, o de menys, o porten ulleres, o tenen mala salut, o el cul massa gran, o el pits massa petits, o cicatrius, o auguris de calvície, i dificultats per arribar a final de mes. Els prínceps blaus i princeses roses, els ídols, els venerats, els perfectes, els divins!, no en tenen ni idea, de fer l'amor, comparat amb els jornalers, forners, artesans i demés personatges que formen el pueblo llano. I entre els que més en saben, per cert, hi ha els artistes: els despatriats, els noctàmbuls, els tansnotxats, els bruixots, els visionaris, que van de poble en poble fent més feliços ―de totes les maneres que saben― als seus habitants.

Pinzellades d'una obsessió

2009-09-08T11:28:00.000-07:00

Todo su cuerpo, des del blanco cabello hasta la planta de los pies, gritaba que lo hiciese. Se lo suplicaba. Resistirlo era muy doloroso. Renunciar, imposible. No podía hacer eso. El mero hecho de planteárselo hacía que la deseara más. Era de locos. No podía quitársela de la cabeza, ni de día ni de noche. De día lograba, tras esfuerzos indecibles, concentrarse en otras cosas, pero por las noches… deseaba que llegaran para luego maldecir los sueños que se presentaban, insistentes, sin falta. Si se negaba a dormir, no podía deshacerse de la imagen de ella. Si dormía, tampoco.
―Me estoy volviendo loco, Keith ―consiguió murmurar. El dragón lo cubrió con el ala en un suave gesto protector―. Me estoy volviendo loco ―hundió la cara entre sus manos un instante y luego se las pasó por el pelo, agarrándoselo entre los dedos, tirando de él―. Nunca debí haber desatado todo esto, nunca, nunca debí.

I jugues.

2009-09-06T05:45:00.000-07:00

Ets un nen que juga, no més que un nen, i alhora ja un nen. Jugues amb l'orquestra, amb el pianista i amb el públic. Un nen prodigiós que juga a tocar el violí i que riu quan després del concert les noies atrevides s'escolen entre bastidors i li proposen matrimoni. Si pots suportar aquesta vida, aquest vòrtex de gires i concerts i master classes, amunt i avall, hotels restaurants teatres palaus jardins glorietes colossals limusines helicòpters jets privats Londres París Roma Atenes Berlín Zurich Viena Nova York Moscou Oslo Helsinki Tokio Hong Kong Sydney, si pots suportar aquesta vida deu ser que senzillament ets un nen que juga, oi?

Un dia normal

2009-09-04T06:50:00.000-07:00

Es podria dir que el dia d'avui l'he dedicat, tant com he pogut, a estudiar Antropologia més o menys com si m'hi anés la vida. Feu-vos doncs la imatge d'una friqui obsessionada amb una assignatura introductòria a l'art d'observar, comprendre i explicar una cultura. El llit, desagradablement rosa, amb el llençol que entre la Xena i jo hem deixat artísticament arrugat, el ventilador enfocat a la paret perquè no faci volar els fulls repartits pels 180 x 60 centímetres d'escriptori, la tassa de cafè amb una mica de cafè fred dins sobre un rotllo de paper de vàter que està sobre una columna de llibres, l'encens fumejant a terra, les abarques i les sandàlies també però sense fumejar, fent companyia a més columnes i murs de llibres, presidides per la Gran Torre de Babel d'Apunts Universitaris, que esclafa la meva col·lecció de llibres+CD Gran Selección Deutsche Grammophon de gravacions barates de les obres dels compositors més importants de la història (?), i el fum de l'encens perfuma el pouff i la casa sencera, l'olor ja deu estar baixant per l'escala, i jo amb ganes de tirar-me per la finestra perquè no hi ha dret, un dia tan bonic i jo autocondemnada als sistemes econòmics i polítics de les cultures, al parentiu, a les creences i rituals, a Ruth 'és evident que els japonesos són l'oposat als nord-americans (i que nosaltres som millors)' Benedict, a descobrir que els japos no es fan petons en públic però que tenen museus dedicats al sexe, que elles es vesteixen de col·legiales com a preludi de la seducció, que ells roben calces i sostenidors a la veïna i compren els panties que una preadolescent es treu davant d'ells rera una vitrina, i que per tal d'acatar diligentment les lleis sobre què es pot veure i què no en una pel·li porno són capaços d'inventar coses com el bukkake.

Que res, un dia normal. Al matí, Rata del Desert m'ha trucat preguntant de qui era el número de mòbil al que estava trucant. Ja sé que a tothom li passa, això que el seu pare el truca preguntant que qui coi és i que com és que el té a l'agenda del mòbil, però no per això he deixat de sorprendre'm. Després de dinar, de sobte ha aparegut Lleona com si les escales fossin un volcà i ella l'erupció i m'ha demanat que li tallés tres pams la meravellosa cabellera pèl-roja. Tres pams, sí senyors, però quan he agafat les tisores ha dit que ja ho feia ella i s'ha tallat només tres dits de cabellera. Menos mal: hauria sigut una gran pèrdua. A la tarda he sorprès al gat Natsuki en flagrant robatori de la cuixa de pollastre que em reservava per sopar (ha destapat la paella i ha agafat la carn delicadament, deixant la forma de la cuixa en el llit de guarnició vegetal) i finalment al vespre ha tingut lloc una lluita de vents huracanats dins de casa (lliçó: no obrir les finestres de bat a bat quan bufi tramuntana). I res, aquí. Cada dia que passa estic més preparada pel segon suïcidi orgullós en menys d'una setmana. A tots els insomnes, cafeïnòmans i ginsengòmans que tenim exàmens de Setembre: endavant les atxes que després ve la Mercè.

Sahlins i la societat de consum

2009-09-04T01:24:00.000-07:00

Estava estudiant tranquil·lament Antropologia Social i Cultural, havent acceptat que fins allà on arribi hauré arribat i que confio plenament en la Providència, que per alguna cosa m'ha de servir haver estat bona cristiana durant 16 anys, quan em trobo d'improvís amb la següent cruel afirmació del senyor Sahlins:

"En la societat de consum, cada elecció i compra implica una renúncia a un altre producte, una pèrdua, un empobriment simbòlic".

Senyores, senyors, cavallers, princeses i demés fauna que llegeix aquest humil blog... em temo que Sahlins té raó. A partir d'ara, cada vegada que vagi a comprar em deprimiré (més que abans, s'entén, sempre m'ha fastiguejat comprar) i desitjaré haver nascut en una societat de caçadors-recol·lectors, pobles que "viuen en realitat en l'abundància (...). Les seves necessitats estan satisfetes". Així que ja ho saben: quan passin per caixa, llancin un profund sospir i expliquin al/la caixer/a que cada compra implica la renúncia a un altre producte, una pèrdua, un empobriment simbòlic, i que no hi ha dret, que fa dos-cents mil anys això no passava.

Estudiant Antropologia Social i Cultural,

2009-08-31T10:56:00.000-07:00

se m'acudeixen diverses preguntes. La primera és sobre el "relativisme cultural" que des de la primera classe se'ns va vendre com l'ideal de tota antropologia, sigui social o cultural (o sociocultural, que segur que es posa de moda, o psicosociocultural, aquesta triomfarà més, segur...).

Existeix el relativisme cultural? A mi em sembla que no. Em sembla que un antropòleg ha de fer l'esforç de relativitzar, sí, però la seva etnografia sempre serà l'estudi de la cultura x explicada per a la cultura y (la de l'antropòleg) i no em sembla erroni ni inútil que sigui així. Tinc ganes de veure un antropòleg pigmeu venint a observar la nostra estúpida societat per a explicar-la als seus encuriosits companys de cultura. Però potser això de "fer antropologia" sigui quelcom "molt occidental" com per interessar a un feliç pigmeu que vivia molt tranquil abans que arribés Albert Sánchez Piñol a fer la seva tesi doctoral.

Recordo que inevitablement aixecà la mà un alumne preguntant amablement, en nom de tota la classe, si havíem d'acceptar com a igual de vàlida i correcta l'ablació que el nostre saludable costum d'anar al ginecòleg quan es comencen a tenir relacions sexuals. (De fet, això segon és un afegit de la meva malícia; només va preguntar per l'ablació). Igual d'amablement, la professora respongué que efectivament, a l'hora d'aproximar-se a una cultura que tingui el ritual de l'ablació s'ha de ser així de relativista. Aquesta jove professora promet.

Va ser xocant, sobretot donada la veu sempre serena de la professora, i a alguns prefilòsofs (els que estem entre ser estúpids i ser intel·ligents) ens encanten les coses xocants. Ens fan reflexionar i ens esbossen nous horitzons a perfilar i pintar amb el pensament. Ens ofereixen un caramel intel·lectual i, quan anem a agafar-lo, ens el treuen i ens diuen que ens l'hem de guanyar. És fabulós, i és una droga. Un cop tastat el primer caramel, no podem parar.

Primer, doncs, cal relativitzar. Mai m'he plantejat relativitzar de debò, però diversos esdeveniments m'han obligat a fer el gran esforç mental de comprendre que algunes accions meves fetes sense pensar i les males conseqüències que comporten no tenen importància fora de mi. Al món li sua el que ens passi o deixi de passar, companys, vet-ho aquí. Això també pot fer-se, a escala més gran, amb la cultura: qui diu que la meva sigui la millor? Jo? Tots els seus membres? Això no és legitimitat. La legitimitat te la donen els que són diferents de tu...

L'esforç era doncs pensar en l'ablació com a pràctica tan legítima com qualsevol de les que considerem "bones pràctiques", a l'estil de rentar-se les dents cada dia, dur sabates de pell o comprar condons. "Ara bé", va afegir la dolça professora en veure l'estupefacció de tots els friquis que érem allà, "després cal tenir en compte els Drets Humans". Els friquis vam poder respirar i la classe va prosseguir, però no sense l'espina del dubte clavada en els cervellets de nerds catalanets nens de papà que es torturen voluntàriament fumant, bevent, assistint a classe i recloent-se i desnodrint-se salvatgement durant el mes i mig d'exàmens sense plantejar-se que això podria anar en contra dels Drets Humans.

Microrrelat que ve a petar aquí de casualitat

2009-08-30T12:57:00.000-07:00

"Tendría unos 20 años. Su cuerpo temblaba bajo una manta. Su mirada, confusa y angustiada, se perdía en el horizonte. Una lágrima recorrió su mejilla, mientras el cansancio y la impotencia se adueñaban de su cuerpo. Era el fin de su huida, su aventura en busca de una tierra soñada, esa Europa multicultural que esperaba la recibiera con los brazos abiertos. Pasados unos minutos se levantó con la ayuda de un par de agentes. Allá a lo lejos, con el mar de por medio, se veía el lugar del que venía y al que, contra su voluntad, regresaría. Otra alma que retornaba a ese infierno del que, algún día, imaginó podría escapar".

Pedro Ruiz Castell

link

Estudiant Setembre stop estrès stop càsum dena stop Setembre mai més stop abans suïcidi al Juny stop.

2009-08-30T10:54:00.000-07:00

No oblido

2009-08-28T11:36:00.000-07:00

Tants anys volent oblidar per adonar-me que no ho vull. Adonar-se'n a temps de recordar que no havia oblidat. Almenys, no l'essencial. Menos mal. Recordar és la manera que tinc de saber que sóc. Actuar en conseqüència, la manera de ser-ho. A l'examen d'Antropologia Filosòfica hi havia una pregunta trampa: "què és l'ésser humà?". Podies escollir entre aquesta i una de segura. Vaig triar l'abisme. No recordo amb quin munt de paraules ben enllaçades vaig omplir les pàgines; crec que vaig començar explicant què no era l'ésser humà i vaig acabar apostant per una frase que em va dir el mestre: "l'home és la seva biografia", curiosa frase adornada i explicitada amb els conseqüents raonaments, que ja ni recordo. Això em va valdre la millor nota de la classe, la nota més depriment. Suposo que m'ho crec, això que l'home és la seva biografia. Que és una cosa que construeix i reconstrueix ell mateix, quelcom volàtil, dinàmic i que es transforma. Tants anys volent oblidar per adonar-me que vull recordar, desesperadament.

He escrit nombrosos personatges que volen oblidar i amagar el seu passat, però que en són dolorosament conscients. Dolorosament conscients de què són. Doku, un jove geni orfe obsessionat i trastocat per la mort violenta de la única persona a qui havia estimat, i pel fet d'haver conegut Suika, una noia que se li assembla moltíssim. Laquesis, una elfa proscrita que oculta una segona personalitat assassina. Ryu, un noi que, després de la desaparició de la seva xicota, va deslliurar el seu costat cruel i violent fins que un savi mestre el va tornar al seu camí a còpia de diverses bufetades. I per cert, aquest savi mestre és un milionari ex-cap d'una màfia que controlava el país sencer i part de l'estranger i que un bon dia va desaparèixer netament, insòlitament, de tot arreu. Kitsune, una noia leith que fuig de la seva terra, on estava destinada a ser una princesa captiva. Seiya, un jove leith sense pàtria ni memòria que cerca saber qui era, i es penedeix profundament de tots els records que va descobrint. Naoki, una temible guerrera-gata que sempre que pot beu per oblidar, ni que sigui només unes hores. Lezaford, un noi meitat elf meitat bèstia tigrada embogit per la dicotomia i pel que va fer les vegades que la bèstia va prendre el control. Lashte, un mag i guerrer que apareix i desapareix misteriosament i ningú sap què fa, on va ni quan tornarà, un cavaller errant al servei de la justícia, a lloms d'un drac blanc, després d'un passat com a infal·lible assassí a sou. Ken, un xicot que, abrusat per les seves habilitats psíquiques i la sobreprotecció de la seva família, emprèn, per tornar a començar, un viatge a peu que li canviarà la vida. Tres joves becaris que es veuen involucrats en un accident de laboratori del qual són els únics supervivents, i van descobrint la monstruositat que s'hi intentava, monstruositat que va prenent forma lentament en els seus cossos. L'inventor d'una arma letal amb consciència i voluntat pròpies que es perd en la Sibèria. Tots ells volen oblidar el seu passat, i s'hi esforcen, sense acabar de reeixir.

No oblido i sento la responsabilitat. Sento la culpa. Sento el dolor. Sento el desig. Sento què em va forjar d'aquesta manera i no d'una altra. Sento en què em vaig equivocar i en què vaig actuar correctament. Endevino encavallaments de causes, efectes i fets inexplicables. El meu passat forma grans cadenes entrellaçades d'insòlites maneres, i elles són les meves ales, les meves urpes, les meves escates. Les meves paraules.

De prínceps i homes-drac II

2009-08-27T04:19:00.000-07:00

Els prínceps també tenen qualitats. Són intel·ligents, parlen diverses llengües, viatgen, saben història, política i economia, i també alquímia, física, astronomia, anatomia i medicina, són coneixedors i admiradors de les obres d'art de la humanitat: en saben, de pintura, escultura, literatura, música..., saben què passa al món, estudien, llegeixen i escriuen, toquen un instrument o pinten o dibuixen, són capaços de governar un territori, saben retenir la seva agressivitat en favor del diàleg, saben tenir cura del seu cos sense renunciar a cultivar el seu esperit, saben trobar l'equilibri, reflexionar i prendre decisions, són joves erudits de camí cap a la saviesa d'un rei.

La intel·ligència dels homes-drac és d'una mena diferent. Si la dels prínceps és perla polida per l'educació i l'estudi, la dels homes-drac és diamant en brut tallat per la fúria de la natura. La intel·ligència de l'home-drac és indomable, dominarà magistralment qualsevol cosa però només allò que li interessi, no és mal·leable com la d'un príncep. La ment de l'home-drac és escarpada, no funciona amb les raons habituals, sinó més per una poderosa intuïció. Fer aprendre a un home-drac quelcom que no vol aprendre és tasca molt àrdua, fins i tot pels mateixos homes-drac. La seva part de drac no tolera ordres ni obligacions, però la seva part d'home sap que a vegades sotmetre's una mica a la disciplina fa després més fort i lliure, i als que ho aprenen la vida els tempera com el ferrer al metall de l'espasa fins que la seva força només es nota en la mirada.

Moments de mut erotisme,

2009-08-24T07:49:00.000-07:00

des d'un dia indeterminat però forçosament expressable en anys mesos dies hores minuts segons dècimes centèsimes, o primaveres llunes crepuscles estones llargues estones curtes instants i res més gran ni més petit que els instants, des d'un dia Eros de tant en tant et bufa al clatell o t'acaricia les bases dels pulmons i cap amunt o s'esquitlla per la teva cintura o et formigueja pels dits i tu també cantes per dintre la seva cançó.

El foc el meu últim amant.

2009-08-22T04:02:00.000-07:00

Un món que passa a velocitat vertiginosa. Canvi i fora, canvi i fora, sense aturar-se. Obligacions, prohibicions, la dragona en una gàbia. No saber què va a cada lloc. Ràbia pel món que no t'obeeix, pel destí que va a la seva.

Doble
triple
quàdruple vida. Intentar encaixar el quadrat al forat rodó. Sentir-se més a la vora de la bogeria que abans. Cada vegada que, aclaparada, em pregunto què estic fent, deixo més de viure.

Sóc feliç només quan em deslliuro de les cadenes de Cronos. Filòsof tenia raó, hi ha una manera d'existir fora del temps. De treure-li la llengua al déu esquizofrènic que creia que devorant-nos no podríem usurpar-li el tron. Deia un físic que el temps és una variable negligible. Deia un drapaire de bar i carrer que ell a Cronos cada matí li aixeca el dit del mig i li diu jódete, robándome la eternidad me has hecho el hombre más feliz. Jo dic que a mi m'incinerin, el foc el meu últim amant.

No ho sé.

2009-08-21T05:26:00.000-07:00

Em vaig avorrir de moure'm sempre en el mateix context. Vaig decidir viatjar cap a d'altres. Tan bon punt vaig començar a fer realitat aquesta decisió, la meva vida es va desglossar. Una mandarina que algú ha pelat, n'ha tret els filament blancs que unien els grills i els ha deixat caure. Un cercle de contextos que gairebé no comparteixen ni tan sols el centre.

En un petit bol de vidre tinc una mica de mar que em vaig endur de Sitges. Potser és que abans tot era un perquè el centre de tot arreu era jo. Ara sóc algú de pas, o que observa en un racó apartat, o que dansa al centre de les mirades, o que hi treu algú a ballar, o que fumant espera al costat de la porta, o que busca desesperadament una sortida per la qual fugir, o una escletxa per on entrar...

A la motxilla tinc un amulet de Turquia. Potser és que abans la rutina era sempre la mateixa, i ella em portava. Llevar-se cotxe esmorzar classe cotxe casa dinar deures sopar dormir llevar-se.

L'obridor del restaurant sobre la minicadena. Conservo als dits el tacte de la fusta i les senyals del les eines i als pulmons la pols. Els meus diaris formen una columna amagada en el bagul, tants anys necessitant omplir-ne, omplir-los de bestieses, castells de cartes, intents de romanticisme, vòmits. Tot perquè de cop la vida em digui: o viure o escriure. Per acabar incapaç d'escriure el que visc i de viure el que escric.

Perquè ja no entenc res. Al meu àlbum de fotografies hi ha molta gent i molt diversa. No escric perquè ara ja no entenc res. Ja no hi ha una coherència que enllaci els grills en una mandarina. Ja no comprenc. Tot és massa divergent, no puc ser jo a tot arreu ni de la mateixa manera. En poc temps he dormit a molts llocs molt diferents i no he pertangut a cap. Ja no està clar qui sóc.

Ja no ho sé.

"Crec que començo a entendre a les persones

2009-08-14T03:48:00.000-07:00

que surten amb d'altres a, simplement, beure. No estan sols i obliden l'abisme. Obliden les preguntes, la feixuguesa de la vida en aquest sistema d'engranatges grisos, la soledat sempre present, els desenganys, el desig, les paranoies mentals, la por, els dubtes, les crisis intel·lectuals.

Potser entenc per què ho fan. Obliden com n'és de miserable la seva existència, es deslliuren de les preguntes. Estudiar Filosofia és perillós per les preguntes. Pel buit que són les seves respostes. Perquè encares les preguntes i per molt que les responguis no te'n surts. Els joves acoraçats que veuen passar els anys. Acoraçats de paraules, lògiques, cites, conviccions, filosofies, perquè si no no ens aguantem drets. "Aquells qui tothom reclama però ningú necessita". Joves ànimes perdudes que es lliuren al dimoni de la droga.

When you're stoned, baby

and I amb drunk
and we make love it seems
a little desolate

I malgrat tot això el món segueix, igualment, desolat. Joves independents i solitaris, ofegats pel no-sentit, l'única manera de no empassar merda és empassar un vodka amb llima, l'única manera de no respirar merda és respirar cocaïna.

Ses coses no són fàcils per ningú
dins aquest iglú tan descongelat,
tanta longitud,
tan ple de finals,
tan privat de tu.

Ses coses no són fàcils per ningú
dins aquest iglú tan descomunal,
ple de calabruix,
tanta llibertat,
tanta magnitud.

Bellesa ets tu,

2009-08-13T12:16:00.000-07:00

aquesta és l'harmonia que la Natura seguí en modelar el teu rostre, Príncep que cerca el seu camí entre lords i gentlemen, acadèmics pedants, científics frustrats, filòsofs amargats; llenques de terra i d'oceà, llibres amuntegats, alumnes fastiguejats, postes de sol que no contemples, trens, trams, busos, metros, escales, ordinadors, músiques que no escoltes; vents que no t'esbullen els cabells, parets grises, fenòmens físics tots descriptibles, ziga-zagues no escrites; lletres i nombres, viatges, una tria condiciona les altres, si-us-plau les decisions sempre ordenades, i allà a fora voldrien acollir-te a sa falda les muntanyes, i el foc voldria prendre el teu cor i el mar acariciar-te amb ses onades, i jo...

bellesa ets tu, bellesa clara, entre quotidianitats desolades brilles encara.

Marxar de la fotografia sense deixar un buit al teu lloc

2009-08-11T13:03:00.000-07:00

Baby alone in Babylone

2009-08-09T12:08:00.000-07:00

Estaves escoltant la ràdio, aquella emissora dels francesos tocats del bolet, aquella on Bach obre camí a Miles Davis i després Brel diu la seva i John Lennon també i llavors una ària barroca i Take a walk on the wild side, Claude Bolling martellejant un boogie-woogie al piano, la BSO tocant panteres roses, un quartet barroc, Armstrong, Comedian Harmonists: una dues tres quatre cinc sis veus en alemany, Leonard Bernstein, The Beatles' Something in the way she moves, Concerto in C major BMW 595 per a orgue without tempo indication, Lucy Millinder & his orchestra, i llavors...

Hi ha músiques tan belles que quasi no es poden suportar. I encara sents com t'estrenyen i t'eixamplen el cor alhora, després d'anys, i recordes cada moment en què les vas fer teves, en què vas anar aprofundint la petjada que deixaven en tu fins que ja no es distingia què era empremta i què la teva ànima.

I encara que t'arribin de pas, entre una de jazz despreocupat i una altra de no sé què absolutament intranscendent, simplificades en versió pop, encara que no tinguin la força d'aquell moment en què cent vint músics la tocaven totalment presos del seu encanteri, encara que siguin tan sols un eco, et sacsegen amb dolça violència cor i pulmons com cap altra cosa et pot sacsejar.

Dubtes de nou,
mesos després de no dubtar.
El cor et crida
que no vol filosofar sobre la música, sinó
viure-la.

Fènix o la senzillesa

2009-08-07T05:20:00.000-07:00

Un matí m'atreviria finalment a contemplar el vol del fènix. Un fènix és rar de trobar i mirar-lo cara a cara, tan senzill com impressionant. Un fènix és rar de trobar, mai de la vida hauria imaginat que en podria veure un, i menys que dirigís els bells ulls cap als meus i li pogués encaixar la mirada.

No el tornaré a veure més. Però era un fènix. Jo, veure un fènix... qui m'ho havia de dir. N'hauria de tenir prou, havent vist Fènix només una vegada, però en secret desitjo que l'atzar me'l torni a dur, i atrevir-me finalment a contemplar el vol de Fènix.

Ai, les coses són senzilles. L'únic complex, l'únic complicat, l'únic rebuscat és la por.

De com s'estimen la lluna i el mar

2009-08-05T10:51:00.000-07:00

Sóc del parer que qui diu que la lluna està enamorada del mar i viceversa menteix, aquesta mena de poetes no saben distingir un enamorament ni que tingui lloc als seus propis cors. Romàntic ho és qui ho és per naturalesa; no pas qui vol ser-ho o qui ho pugui semblar. No, la lluna i el mar no estan enamorats. És més senzill: només que s'atreuen. El mar i els seus vaivens de desig, de buits i d'onades, que quan la lluna és a la vora s'oblida de besar la sorra de la platja i intenta besar la lluna. La lluna que mira i calla i respira. El mar que es mira la lluna i que la vol. I a vegades, la té, encara que no del tot. El romàntic ho és sempre i quan tingui un fervent desig que no pot veure acomplert, sempre i quan no pugui posseir la bellesa que tant anhela, si és el desig el que tortura al romàntic, és també el que el fa romàntic. Diuen que la europea és una cultura del desig i la oriental, del plaer. El desig, el plaer... per què aquest segon hauria de ser més frívol? Quan es dignarà Europa a aprendre una mica dels altres? Potser quan ja no sigui Europa? El mar que es mirava la lluna i que la va voler. I la va tenir. Recordo, no sé per què, uns versos de la poetessa:

Núvols en un cel blau fosc
s'obren un instant, i allà estàs
blanca, fràgil, suspesa en l'infinit
i llavors... la foscor...

agraeix als déus, Lluna
que aquesta nit
t'han fet flor de cirerer.

2009-08-01T13:29:00.000-07:00

A fora trona. Em pregunto si mesclar contextos és realment una bona idea. Fa més difícil el control de cada context. És com quan dos més dos no només no són quatre, sinó que depèn de quins dos dosos combinis. No sóc de les que ha pensat mai a fer una festa amb tots els seus amics; són entre ells massa dispars. A fora plou. Potser resulta que comences a fer-te gran quan i només quan comprens que la vida dóna moltes voltes.

Algunes d'elles són Werther

2009-07-17T06:10:00.000-07:00

Però en aquesta vida et trobes amb coses que et fan perdre el cap i llavors t'adones que en absolut el tenies ben posat. La gent et diu: tens un cap molt ben moblat... et diu: felicitats per la matrícula, mentre et donen la mà i et somriuen... et diu: perquè al minut de parlar amb tu ja es veu que ets molt sensat... et diu: bé, tu ja tens criteri, ho deixo a les teves mans... et diu: estic orgullós de tu..., etcètera. I t'ho diuen persones a qui respectes més que a la resta. Et diuen que tens l'esperit ordenat, que ets just i recte. I els respons amb mig somriure en part tímid, en part irònic i en part amarg: perquè ells no ho saben, no saben la veritat, ignoren de quina manera allò et fa perdre el seny i et duu a tu i a les teves mil ànimes per camins tortuosos inimaginables.

Ha obtingut la qualificació *No Presentat. Nota generada el 15/07/2009 a l'assignatura Savoir faire

2009-07-15T04:42:00.000-07:00

Sí: n'hi ha que ens compliquem l'existència (com si penséssim que una existència senzilla és fàcil i poc interessant) i som un xic inútils per la vida quotidiana i, per a més inri, no sabem dir ni fer les coses i amb tot plegat ens és impossible d'entendre'ns a nosaltres mateixos.

A tots nosaltres, un missatge d'ànim: sempre ens queda Setembre!! Endavant tots els que no s'han atrevit a presentar-se al final de Savoir faire: vosaltres presenteu-vos-hi, que en sis convocatòries segur que al final el passarem!!

Poesies

2009-07-14T03:31:00.000-07:00

Ahir en tornar de la meva odissea en transport públic,

cotxe
FGC

RENFE
bus
bus
bus
bus
RENFE
metro
Hispano,

em trobo damunt l'escriptori un llibre de 1947, cinquena edició: 1977, titulat Poesies. Un títol senzill. Màrius Torres, Poesies, llegeixo. L'obro. Fa olor de segle XX. Un pròleg de no sé quantes pàgines, una cronologia, una bibliografia... jo que busco la poesia pura, sempre se m'han de presentar amb pròlegs, introduccions,

esperi!, abans de llegir res passi per aquí,
que jo li diré com s'ha de llegir poesia.

Estaríem bons! Explicar al lector com ha de llegir poesia! Estic disposada a acceptar les introduccions a les obres històriques i filosòfiques..., me les llegeixo un pic he acabat el llibre..., però a les obres d'art? Com? Jo em poso davant d'una obra d'art a contemplar la seva bellesa, o la seva lletjor, però la vull contemplar sola, sense motxilla ni veus que em distreguin, almenys la primera vegada. Si vull saber què en pensen els altres ja ho buscaré! Tantes introduccions, tants autors que parlen d'autors que parlen d'autors que parlen d'alguna cosa... En resum, que passo del pròleg i tota la mandanga, que més aviat hauria d'estar al final, per qui ho volgués consultar, i obro pel Llibre primer:

Les mans càlides i llargues
arrenquen del clavecí
velles tonades amargues
d'esquelet de violí.

Les mans rellisquen, serenes,
amb la mecànica justa
dels dits morts que passen denes
d'un vell rosari de fusta.

Sona per allà baix, a doble corda, el violí estripat de Fairytale, la cançó guanyadora d'Eurovisió 2009, I'm in love with a fairy tale / even though it hurts / 'cause I don't care if I lose my mind... si m'ho prengués seriosament, massa dolorosament encertada; però a aquell nano noruec que matxaca feliçment el seu violí, qui se'l podria prendre seriosament? La cançó guanyadora d'Eurovisió, favorita per sobre d'una simfonia de Mozart. D'esquitllentes m'acaricia una pregunta: Europa s'està deixant perdre la seva rica cultura?

Vida quotidiana a cals pares de la noia-drac

2009-07-12T10:59:00.000-07:00

La noia-drac torna a casa els pares per les vacances d'estiu, i en el recorregut vers la seva habitació es va trobant els membres de la seva família.

Amazona [descordant-se el davantal]: Guerrer està de campaments, vora Jorba.
Noia-drac: Ah. Està bé.
Princesa [duent roba plegada als braços]: D'aquí uns dies me'n vaig a Lourdes.
Noia-drac: Molt bé.
Lleona [corrent per les escales]: Marxo a Barcelona! Adéu, fins d'aquí a tres dies!
Noia-drac: Adéu!
Rata del Desert [sospesant amb un dit una maleta enorme]: Dilluns que ve marxo a Turquia.
Noia-drac [sense gaire entusiasme]: Ah.
Amazona [traient el cap pel forat de l'escala]: Tranquil·la, jo em quedo.
Noia-drac: Ahà. (In verbo interno: doncs jo marxo d'aquí a quatre dies, oh home sweet home: no cal ni que desfaci la maleta o me la prendran).
Iaia [de camí al rebedor]: Me voy a caminar fins a Ca n'Alsina.
Noia-drac [aixeca les celles, sense deixar anar la maleta]: ... ... ...

Indefinició

2009-07-11T11:12:00.000-07:00

Volia tenyir de color
el quadre gris, però no sé
com començar.

Volia pintar una emoció
de color roig, o blau, o llis
tot matisat.

Volia recombinar,
fer quelcom nou,
potser
o almenys bell.

Volia estripar
la meva pell
i vestir-me
d’escates de drac
i pupil·les verticals.

I tu, Mitya
tu em dius
que ni pòsters de van Gogh
ni simfonies de Mozart,
em dius:
obre ja els ulls al no-res
in-definit:
això ets.

Si torno al violí, serà només, tan sols i únicament per tocar Bach.

2009-07-10T12:42:00.000-07:00

Els intel·lectuals estan fets per complicar allò senzill; els periodistes, per simplificar allò complicat.

2009-07-08T06:19:00.000-07:00

Tiziano Terzani, La fine é il mio imzio. Un padre raconta al figlio il grande viaggio della vita

Doku

2009-07-08T02:37:00.000-07:00

De espaldas a los dos ancianos, dos dragones de tierra rugían, desafiantes, a un gran lobo negro con blancos cuernos de carnero. En el otro extremo había un joven vestido de negro de pies a cabeza. Era alto y tenía el pelo albino, pero la piel morena, y sus facciones tenían una extraña belleza mestiza que no pasaba desapercibida. Su gran presencia, siniestra y poderosa, detuvo a Suika. La chica reaccionó cuando el lobo negro se lanzó contra el dragón de tierra, las fauces directas a su cuello, y el coloso cayó violentamente contra el suelo, luchando para deshacerse de su atacante. Entonces el joven se volvió y miró a Suika directo a los ojos. La expresión de sus ojos rojizos era terrible y fascinante a la vez. Suika tuvo que hacer un esfuerzo indecible para sostenerle la mirada. El joven le clavó los ojos hasta que Suika sintió que no podía seguir mirándolos, pero justo entonces se volvió de nuevo hacia los ancianos. El lobo estaba sentado, terrible y elegante, al lado de su amo. Los dragones de tierra yacían inmóviles en el suelo.
―Y ahora vais a darme lo que he venido a buscar.

Recuérdalo

2009-07-06T05:33:00.000-07:00

El gran dragón rojo, furioso, se los quitó de encima de un par de coletazos y lanzó un rugido aterrador. Luego se volvió hacia Suika. La chica se sintió terriblemente pequeña. De repente la sobresaltó una voz masculina a su izquierda.
―Ya basta ―ordenó el joven, a la vez que Suika se alejaba de él por puro instinto de supervivencia. Él sonrió con desdén. Sus ojos volvieron a encontrarse durante un instante que a Suika le pareció eterno. Aquella mirada fiera y brutal tenía tanta fuerza y atrapó la suya de tal manera que Suika apenas pudo mantenerse en pie. La sensación de irrealidad que invadía a Suika aumentó. No supo cómo, pero el enorme dragón se retiró a la vez que otro se materializaba tras el joven, que estaba muy cerca, le bastaba un dedo bajo el mentón de ella para mantenerla inmovilizada, y la sondeaba con la mirada; Suika podía distinguir cada uno de sus cabellos albinos, cada forma de sus exóticas facciones, y aquellos ojos increíbles.
―Me llamo Doku ―susurró el joven, sin aflojar la violencia de su mirada―. Recuérdalo.

Mirar durante un instante inusualmente largo (un segundo quizás)

2009-07-05T14:44:00.000-07:00

―Podemos ir juntos.
Ken la miró a los ojos durante un instante inusualmente largo, un segundo quizás, como si la sondeara; y durante aquella porción de tiempo Suika sintió que la pluma plateada, oculta bajo la camiseta, daba un ligero latido. Los ojos de Ken eran intensos, de un azul precioso, mil matices de mar y cielo imposibles de captar en su totalidad. Suika sintió que se habría perdido en ellos si Ken no hubiese bajado los ojos hacia la hierba.
―Sí..., supongo ―respondió el chico, sonriendo incómodo a sus propios pies descalzos. Suika sonrió también, feliz, y continuó dando mordiscos al bocadillo. Los dos zorros jugaban por los alrededores. Pronto la tarde empezaría a declinar hacia un agradable anochecer.

Convideu Mail Delivery Subsystem a xatejar

2009-07-02T05:36:00.000-07:00

Encara tinc la cicatriu al canell dret, a la part interior, segant els tres minúsculs rius blavosos de les venes. En el corazón tenía / la espina de una pasión... Encara dubto de si estar viu és lícit. Sobre la taula de plàstic gris hi ha un llarg cabell ondulat. Estaves molt guapa quan ens vam trobar a l'estació, el cabells deixats anar, la mirada suau i ferma, llavors i només llavors vaig comprendre la teva bellesa, i em vaig estranyar que el teu cavaller no sigui encara capaç de copsar-la. Aguda espina dorada... porto molt de temps lluitant per arrencar-me-la, però és més fonda del que pensava. L'altre dia vaig agafar la màquina d'afaitar i ho vaig fer. Una estora de cabells als meus peus. La màquina resseguint les protuberàncies del meu crani. Hi ha passions que sí que són il·lícites. Viure, no ho sé... però el que em destrossa per dins a urpades, això ho sé, és il·lícit. És prohibit. He perdut la raó, el meu nord s'ha desintegrat, he deixat de ser jo. Avui he enviat un e-mail. M'has respost,

Delivery to the following recipient failed permanently.

De prínceps i homes-drac

2009-07-02T04:29:00.000-07:00

Els prínceps són perfectes i no es mullen mai, no fos cas que se'ls taqués la roba. La seva bellesa està en les faccions suaus, el gest harmoniós, la pulcritud en la paraula i l'elegància sofisticada de les robes riques i el cavall blanc. Els prínceps són presumits, tenen cura de la seva imatge, l'estètica és clau per a ser un príncep i no un qualsevol. Els prínceps no són cavallers; fan com si ho fossin. La vida de l'autèntic cavaller suposa renunciar a l'estètica de príncep, i també una força que els prínceps no tenen. De cavaller, els prínceps només tenen el fet d'anar a cavall. El príncep es guarda de qualsevol cosa que pugui enterbolir la seva imatge.

Els homes-drac són diferents: són bèsties de la naturalesa que simplement no tenen res a témer. La seva bellesa és d'una altra mena. És la bellesa de les grans muntanyes escarpades, de la mar brava, de l'huracà, de les grans cascades, del desert que s'estén al teu voltant tranquil i perillós, de la tundra glaçada i enorme, dels grans boscos del nord i de les selves del sud: la bellesa de la força i la potència de la natura. Quan són homes, són temuts pels altres homes perquè els endevinen l'aurèola del drac. Quan són dracs ostenten l'orgullosa bellesa draconiana, la del monstre bell i poderós alhora, la d'una obra mestra en brut de la natura.

Com per exemple tots.

2009-07-01T06:09:00.000-07:00

Esgotament. La feina no s'acaba. Massa dies fent l'últim esforç que al final resulta no ser l'últim. Abans d'ahir Blanca em va fotre un munt de crits per una nimietat: vaig agafar les coses, em vaig acomiadar i vaig marxar. Mentre pugui seguir marxant, podré seguir essent intransigent. Vint-i-dos euros amb tres cèntims al compte. Tres treballs per demà passat. Matrícula d'honor a una assignatura que feia anys que com a màxim tenia "un sol alumne amb un excel·lent, alguns notables, força aprovats i la resta suspesos". L'home-drac sembla opinar que la meva matrícula no significa res. No hi estic d'acord: significa 12 crèdits gratuïts el curs que ve. Vint-i-dos euros amb tres cèntims al compte corrent i cap feina segura per l'estiu. Pedagog opina que, si l'home-drac em va provocar deliberadament, és un crack. Filòsof opina que tinc la possibilitat de donar-lo pel sac. Rata del Desert el jutja bon professional: no tothom es preocupa dels seus alumnes del segon semestre de primer de Filosofia. Pardal riu davant la facilitat que tinc per ser provocada. Cavaller Negre em va avisar que a ell també li ho va fer. Pegàs serà a València amb el Segle XXI i no sé si podré anar-lo a veure: la noia-drac ja no sap tocar el violí, ja no pot pertànyer a l'orquestra, i no té diners per anar a València. "Et done les meues idees i tots els meus secrets, els meus records i la meua llibertat. Et done la meua llum i calor, els meus moments màgics, les meues postes de sol, el meu amor pel mar, la meua força i emoció... t'ho done tot". I una merda. Esgotament. Com diu la poetessa: hi ha dies odiosos, com per exemple tots.